Economistes

Etiquetes

, , , , , , , ,

En general, les potències que volen sotmetre la voluntat d’un país han substituït els mètodes violents pels mètodes econòmics. És lògic que l’economia sigui un dels camps d’estudi on es disputen els combats intel·lectuals més cruents. El preu del petroli o la volatilitat dels mercats tenen una traducció immediata en la política nacional. És per aquest motiu que la raça dels economistes ha emergit amb força. La història contemporània es podria explicar a través d’uns quants noms: Keynes, Hayek, Friedman, Lucas, etcètera. De la mateixa manera, la política grega dels últims temps es pot resumir en un duel entre dos economistes, Yannis Varoufakis i Costas Lapavitsas.

La setmana passada va venir a Vilanova l’economista Sergi Cutillas. Va formar part del Comitè de la Veritat grec. Com dèiem, l’economia sotmet els països. La comissió en què Cutillas participà tenia l’encàrrec d’esbrinar els mètodes que es van fer servir amb Grècia. Tot i que la feina del Comitè va ser preliminar, va aconseguir que les televisions privades -ens explicava Cutillas- volguessin comprar els drets per emetre les audiències que es feien al Parlament. En una d’elles l’ex enviat grec al Fons Monetari Internacional, Panagiotis Roumeliotis, va reconèixer que l’FMI va entrenar periodistes grecs per promoure la seva posició i la de la Comissió Europea en els mitjans.

La idea d’aquest Comitè era que el govern de Syriza guanyés múscul davant la troika. Però el govern de Tsipras feia temps que havia claudicat. Tan aviat com el vint de febrer (havien guanyat les eleccions a mitjan gener) el ministre Varoufakis signà una extensió del segon rescat. A partir d’aquí Tsipras va tallar tota comunicació amb el partit. La posició d’alguns parlamentaris era que s’havia de tirar endavant amb el Programa de Tessalònica. Al ser un programa social, contrari a les imposicions de la troika, pressuposava un enfrontament que Tsipras i Varoufakis van escenificar amb retòrica. Però a l’hora de la veritat, en contra del criteri de Lapavitsas o de la presidenta del parlament Zoe Konstantopoulou, es van sotmetre a les institucions sense plantejar el combat.

L’altre dia llegia un article de la Iolanda Fresnillo que parla sobre les limitacions de la Generalitat. Des d’una perspectiva anticapitalista, explica el problema del deute en termes realistes. La derrota de Syriza ens ha ensenyat moltes lliçons. La primera és que no es pot fer una revolució sense fonaments econòmics. S’ha de tenir un pla. Lapavitsas tenia un pla -Varoufakis és una xemeneia que emet quantitats ingents de fum. A Catalunya, quin pla tenim? L’impagament del deute com a arma per desobeir l’estat espanyol és interessant, però no sembla que avui el proposi ningú. Tècnicament, segons el vice-president Junqueras, l’Agència Tributària Catalana està menys desenrotllada que la murciana.

Estem ancorats tan a la dreta que receptes habituals als Estats Units no fa tants anys -fiscalitat alta, despesa social, planificació industrial- ja no es poden ni plantejar. L’economia és un camp de batalla que redibuixa contínuament les fronteres entre allò que és i allò que no és possible. Com que s’hi disputen molt més que conceptes acadèmics, a l’economia s’hi han refugiat algunes de les ments més agusades de la nostra època. Alguns joves desperts, com Sergi Cutillas, han entès que si l’economia serveix per sotmetre les poblacions, també pot ser la palanca que les alliberi.

Anuncis

Nostàlgia

Etiquetes

, ,

L’onada de nostàlgia que vivim és un tema recurrent. Des de llibres que glorifiquen els anys vuitanta -els Goonies, Espinete i tota la pesca- fins al retorn d’estrelles de rock desdentades, la indústria de la melancolia fa molts diners. El fenomen és universal. A Hollywood estrenen l’enèsima versió d’Star Wars i aquí anem d’homenatge en homenatge. L’any Casas i l’any Llull segueixen l’any Espriu i l’any Vinyoli. El fet s’ha d’observar com un signe de decadència. L’aprofitament del passat, frívol i crematístic, és un recurs imaginatiu davant la sequera creativa que recorre el món. La cultura a Europa és una baluerna plena de pols. S’estudia i s’exposa com es fa amb els animals dissecats. Els més vius profanen les tombes on jau enterrada i venen les ruïnes com una cosa nova, original. La cultura es “consumeix” -amb això està tot dit.

La decadència cultural té la seva paritat en les crisis econòmica i política. L’exministre grec Yanis Varoufakis presenta un programa tot just reformista i els més badocs ho celebren com si es tractés de la revolució francesa. Al seu país, Idomeni, s’hi ha cavat la darrera trinxera de l’oprobi europeu. Per oblidar el seu enyor, el nostàlgic es distreu. Els videojocs. L’esport. Les sèries. El talent troba forats a condició de no fer gaires preguntes. Europa és un catedràtic xacrós que passa per modern perquè mira porno i juga a arrenglerar fruites en una maquineta. La xafarderia és una categoria elevada al prime time. A les capitals s’alcen fortaleses burocràtiques, inexpugnables. Com un president que compareix a la premsa a través d’una pantalla. El tedi ho embolcalla tot.

Aquí, la manca de debat intel·lectual -antipedant, polèmic, il·limitat i perfectament seriós- ha de tenir per força correlació amb la incapacitat de la classe política per a arribar a formes de concreció tangibles. El processisme com a esllanguiment. El color local de la nostàlgia. Per si fos poc, també ens hem d’avesar a la impostura. A jutjar pels programes de la Bibiana Ballbé, el país produeix més artistes que llonganisses. Il·lustradors, dissenyadors, músics que no han trencat cap plat -comptables amb bigoti. On és la tensió creativa, la vitalitat abassegadora que vol salvar el món? La nostàlgia és el dol d’aquesta renúncia.

Estancament

Etiquetes

, , ,

Aquesta setmana del Mobile World Congress he rellegit La utopía de las normas (Ariel, 2015) -recomanació de @32Behan. Els 400 i pico milions d’euros d’impacte econòmic que diuen genera el congrés són el punt fix on havíem de mirar perquè la hipnosi tingués èxit. Són una xifra respectable, sens dubte. El llibre de David Graeber llança preguntes sobre la tecnologia que potser trenquen l’encant de la realitat virtual però que són necessàries. És tan extraordinària com la pinten la tecnologia moderna? Al cap i a la fi, de tots els invents de l’ésser humà, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) no estan ni entre els deu primers llocs. L’electricitat, el motor de combustió, el clavegueram, la penicil·lina, la impremta o els mètodes contraceptius són de tros molt més importants que Internet.

Els efectes especials són una simulació, igual que la realitat virtual. D’alguna manera, són fascinants. Però d’altra banda, també són decebedors. Tots els que hem crescut entre mitjans i finals del segle XX -diu Graeber- estàvem convençuts que a 2015 ja tindríem cotxes voladors, motxilles autopropulsores i robots majordoms. Aquestes expectatives no només es basaven en la ciència-ficció, si no en el progrés real de les tecnologies. A finals del s. XIX tan sols les novel·les de H.G. Wells i Julio Verne eren capaces d’imaginar submarins, màquines voladores, coets, comunicació sense cables, etcètera. Havent arribat l’home a la Lluna, per tant, pensar en cotxes voladors i fonts d’energia netes i barates no era cap disbarat. Però avui, com a molt, en tenim una simulació a les pantalles.

Ens han parlat tantes vegades de la revolució digital que no ens hem parat a pensar quina mena de revolució és aquesta. Una de les tesis de l’assaig de Graeber és que els ordinadors han contribuit en gran manera a la burocratització total de les nostres vides. Hi ha unes tecnologies que posen la tècnica al servei de fantasies impossibles, com són les catedrals i els viatges a la Lluna, i després hi ha unes tecnologies que es posen al servei dels imperatius administratius, això és, que elaboren formes cada vegada més eficaces per emplenar formularis. Internet forma part d’aquest últim grup. Si hi pensem, gran part de les aplicacions que trobem tan originals no són més que eines que permeten portar-te menjar a casa, trobar una parella a través de les dades que has introduït o vendre objectes personals. Una versió sofisticada de coses que ja existien i que un software ha convertit en tràmits administratius.

Ja no es tracta de desmerèixer les TIC, sinó de posar-les en perspectiva. És exagerat titllar d’innovació tecnològica un nou model de telèfon mòbil que fa exactament el mateix que l’anterior. Des dels anys cinquanta els avenços o bé han pres la forma de tecnologies ja existents, combinades d’una manera intel·ligentment nova, o bé han posat aquestes tecnologies existents a l’abast del gran públic. Graeber ens recorda que el rècord de màxima velocitat a què s’ha desplaçat mai un ésser humà encara l’ostenta, avui dia, la tripulació de l’Apollo 10. L’any 1969 va viatjar a una velocitat punta de 39.897 km/h. Malgrat que s’inverteix més que mai en investigació i recerca, la tecnologia s’ha estancat. L’últim llibre de Robert Gordon, historiador econòmic, ha aixecat polseguera a Silicon Valley perquè considera que els canvis de l’era digital s’han exagerat i vaticina un estancament econòmic pels propers anys. La revista Foreign Policy i el premi Nobel Paul Krugman han ressenyat el llibre per afeblir-ne els seus efectes, però el debat està servit.

Sigui perquè l’entramat burocràtico-administratiu és esquemàtic i curt de mires, sigui perquè per mantenir-se viu el capitalisme necessita frenar tota tecnologia radicalment diferent, el problema segueix sent el mateix: la falta d’imaginació. Fins i tot en això s’han pervertit els termes. Un visionari no és un universitari que copia la idea d’un col·lega i s’acaba fent milionari. Un visionari és un arquitecte que quan ja ningú en construeix dissenya la última catedral d’Europa -i troba els mitjans per enlairar-la. Una possibilitat és que les pantalles siguin una eina de control social eficaç que asseca la creativitat. Una possibilitat molt més engrescadora és que en algun lloc fora d’aquest control hi hagi espais on tenen lloc la mena d’esclats imaginatius que han dut l’home a creure’s que podia volar. Potser sona ingenu però si no hi ha ningú que s’imagini de forma atrevida i ambiciosa un futur sense capitalisme, difícilment arribarà mai.

La por o la desconfiança

Etiquetes

, ,

Si res no canvia, el 27 de desembre els militants de la CUP haurem de prendre una decisió que afectarà el curt i el llarg termini de la política catalana. Seria massa llarg d’explicar com hem arribat fins aquí. Els errors s’acumulen. La CUP n’ha d’assumir uns quants. Un possible resum seria que els electors han traslladat el pes del conflicte a un partit anticapitalista. Si no surt bé, serà fàcil convertir en cap de turc el grup més petit del Parlament.

El 27-D no va d’escollir entre Mas sí o Mas no, sinó de veure què té més força: la por o la desconfiança. La por a ser un fre per a la independència i la desconfiança cap aquells que han fet negoci de la llibertat dels catalans. El dilema no és gaire engrescador, però es troba al cor dels fets que s’han succeït els darrers anys. Que els somriures es glacin no té perquè ser una mala notícia. La gravetat del dilema indica que, òbviament, encara no hem guanyat –el triomfalisme ha fet molt de mal. Però també és signe d’haver superat, almenys de moment, una etapa marcada per l’infantilisme.

La desconfiança neix de la inseguretat. Kate Pickett i Richard Wilkinson escrivien al seu llibre, “Desigualdad” (Turner, 2009), que en les societats desiguals costa més confiar en els altres. Se sol confondre la desconfiança amb el ressentiment. Jo no odio Mas. Vivim en un món desigual que veu com s’eixampla l’esvoranc entre classes. Tendim a desconfiar perquè, a més, en un país sotmès, els beneficiaris del repartiment protegeixen l’status quo. És complicat confiar en qui manté les prebendes del poder estatal mentre fa grans proclames que no es concreten en res. Els cronistes d’aquest poder colonial tan bon punt reneguen del pujolisme que van promoure com remarquen la necessitat d’un referèndum pactat. El vent bufa, Godó paga.

La por és una reacció; vital per sobreviure, nefasta com a mode de vida. Només cal recordar les paraules del mestre Yoda. La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment. Un recorregut de dos sentits, el dels temorosos de fer descarrilar el procés i el dels porucs davant la incertesa que s’obrirà si el duem a bon port. El 9-N, la llista unitària i el plebiscit del 27-S es van teixir a través de la por -disfressada sota una eufòria nerviosa. El xantatge funciona sempre que algú té poder sobre teu. La independència hauria de consistir en treure’s de sobre aquest domini extern.

Sé que és difícil posar-se a la nostra pell. Agrairia, tanmateix , que ningú ens tracti com a criatures.

Un estiu a les trinxeres

Etiquetes

, , , ,

Si els catalans fóssim Popeye, l’últim llibre d’Enric Vila serien espinacs. Potser no ens agrada del tot el seu sabor, però és segur que ens fa més forts. “Un estiu a les trinxeres” (Pòrtic) és un dietari que explica els mesos previs al 9 de novembre de l’any passat. Vila sempre posa a prova el lector. El seu estil comença a ser inconfusible. En una ratlla hi condensa tanta informació que de vegades no és fàcil de pair. Com que és directe les frases tendeixen a ser crues. La cruesa el fa desagradable per algunes ànimes de càntir. Entre la incomprensió i el rebuig, és una llàstima que molts no facin l’esforç d’empassar-se els espinacs. Sobretot perquè de vegades agafen el gust de la poció màgica que Panoràmix donava als gals irreductibles.

Es diu que Enric Vila és home de teories, però dista molt de ser un teòric. En el fons el seu missatge és simple. El llibre reclama la oportunitat de defensar-se. Toca els temes que acostumen a ser tabú a Catalunya, com són la immigració o la destrucció del talent a través de mecanismes subtils. A la vegada, analitza el paper del pujolisme com a sistema de repartiment i de preservació del catalanisme. En un passatge recorda un dinar amb Oriol Junqueras. Hi descriu la impressió que li causà el líder d’Esquerra. L’anàlisi és exhaustiva. Finalment, el troba verd i dóna el seu suport, amb una signatura, a la candidatura de Duran i Lleida. Després, sense demanar res, li van sorgint encàrrecs. “Per salvar els mobles durant un temps”, remata.

Aquest exercici de sinceritat no és gratuït. En primer lloc exposa el funcionament del poder. A la vegada, Vila ens diu que ningú està fora de perill. Per últim, dóna un exemple de l’actitud que el llibre demana a crits. El resum seria que com en qualsevol país ocupat, la por és un element clau per entendre la xarxa de relacions a Catalunya. Laborals, personals, polítiques, etcètera. El format de dietari li permet fer sortir les històries d’amics seus que a Catalunya s’ofeguen o s’envileixen. Alguns potser hi han vist un cert pessimisme. Al contrari. “Un estiu a les trinxeres” explica que sobreposar-se a la por és alhora el premi i el requisit per fer efectiva la independència. Tan fàcil i tan difícil com això.