Etiquetes

, , , , ,

Ja que l’afer Empar Moliner ha tornat a posar sobre la taula la qüestió dels límits de l’humor aprofito per expressar la meva opinió: l’humor no té límits. Un exemple: la Marta Ribas, d’Iniciativa per Catalunya, fa unes setmanes proclamà que guanyarien les properes eleccions autonòmiques. La vida és un barret de rialles. Com s’explica si no que el ministeri de cultura francès li atorgui el seu màxim guardó a Isabel Coixet? No sé si existeix alguna cosa com ara la Soga d’Or al director més depriment. Tindria el meu vot assegurat.

Tot i que fer riure és dificilíssim en qualsevol de les seves variants, només n’hi ha una que és perillosa. Alemanya jutjarà l’humorista Jan Böhmermann per ultratge al president turc Recep Tayyip Erdogan. Hi ha còmics que emprenyen el poder perquè entre conya i conya despullen la veritat. Bill Hicks, un mestre del gènere, ho expressava així: “L’humor és una espasa de doble tall; d’una banda ningú et pren seriosament perquè ets un humorista i tot és broma però d’altra banda no és cap broma – sóc totalment seriós respecte el que dic encara que pensin que faig conya”. Al contrari que allò de la Marta Ribas: fa gràcia tot i que ella ho deia seriosament.

Si fer riure costa tant és perquè consisteix en sacsejar els llocs comuns sense sortir d’un imaginari reconeixible. Allò que fa riure són les situacions conegudes vistes amb ulls nous. Dit això, hi ha molts tipus d’humor i es podrien classificar, com les drogues, en dos grans grups. L’humor tou tindria a veure amb les imitacions i la pallassada -sigui dit amb tot el respecte. L’humor dur seria aquell que trasbalsa, que fa riure i pensar alhora. “El riure més fèrtil és aquell, deia Hicks, que riu de coses de les quals la gent normalment no riuria”. Aquest riure és una poderosa arma contra els abusos, afegeixo.

Com que més aviat anem escassos d’humoristes, sobretot de l’ala dura, la meva recomanació per aquest Sant Jordi és el segon llibre de Valero Sanmartí, “Los del Sud us matarem a tots” (Males Herbes, 2016), una barreja de Mad Max i Torrente en què l’autor escarneix la jerarquia catalana. Pel meu gust se centra massa en l’establishment cultural, que al cap i a la fi és irrisori, i massa poc en les famílies de Sarrià-Sant Gervasi. Tot i així, Valero Sanmartí és un exemple de destrucció creativa que val la pena llegir, si més no fins que publiquin el llibre d’humor definitiu: un recull d’acudits post-calçotada de Lluís Rabell.

Anuncis