Etiquetes

, ,

L’onada de nostàlgia que vivim és un tema recurrent. Des de llibres que glorifiquen els anys vuitanta -els Goonies, Espinete i tota la pesca- fins al retorn d’estrelles de rock desdentades, la indústria de la melancolia fa molts diners. El fenomen és universal. A Hollywood estrenen l’enèsima versió d’Star Wars i aquí anem d’homenatge en homenatge. L’any Casas i l’any Llull segueixen l’any Espriu i l’any Vinyoli. El fet s’ha d’observar com un signe de decadència. L’aprofitament del passat, frívol i crematístic, és un recurs imaginatiu davant la sequera creativa que recorre el món. La cultura a Europa és una baluerna plena de pols. S’estudia i s’exposa com es fa amb els animals dissecats. Els més vius profanen les tombes on jau enterrada i venen les ruïnes com una cosa nova, original. La cultura es “consumeix” -amb això està tot dit.

La decadència cultural té la seva paritat en les crisis econòmica i política. L’exministre grec Yanis Varoufakis presenta un programa tot just reformista i els més badocs ho celebren com si es tractés de la revolució francesa. Al seu país, Idomeni, s’hi ha cavat la darrera trinxera de l’oprobi europeu. Per oblidar el seu enyor, el nostàlgic es distreu. Els videojocs. L’esport. Les sèries. El talent troba forats a condició de no fer gaires preguntes. Europa és un catedràtic xacrós que passa per modern perquè mira porno i juga a arrenglerar fruites en una maquineta. La xafarderia és una categoria elevada al prime time. A les capitals s’alcen fortaleses burocràtiques, inexpugnables. Com un president que compareix a la premsa a través d’una pantalla. El tedi ho embolcalla tot.

Aquí, la manca de debat intel·lectual -antipedant, polèmic, il·limitat i perfectament seriós- ha de tenir per força correlació amb la incapacitat de la classe política per a arribar a formes de concreció tangibles. El processisme com a esllanguiment. El color local de la nostàlgia. Per si fos poc, també ens hem d’avesar a la impostura. A jutjar pels programes de la Bibiana Ballbé, el país produeix més artistes que llonganisses. Il·lustradors, dissenyadors, músics que no han trencat cap plat -comptables amb bigoti. On és la tensió creativa, la vitalitat abassegadora que vol salvar el món? La nostàlgia és el dol d’aquesta renúncia.

Advertisements