Etiquetes

, ,

Si res no canvia, el 27 de desembre els militants de la CUP haurem de prendre una decisió que afectarà el curt i el llarg termini de la política catalana. Seria massa llarg d’explicar com hem arribat fins aquí. Els errors s’acumulen. La CUP n’ha d’assumir uns quants. Un possible resum seria que els electors han traslladat el pes del conflicte a un partit anticapitalista. Si no surt bé, serà fàcil convertir en cap de turc el grup més petit del Parlament.

El 27-D no va d’escollir entre Mas sí o Mas no, sinó de veure què té més força: la por o la desconfiança. La por a ser un fre per a la independència i la desconfiança cap aquells que han fet negoci de la llibertat dels catalans. El dilema no és gaire engrescador, però es troba al cor dels fets que s’han succeït els darrers anys. Que els somriures es glacin no té perquè ser una mala notícia. La gravetat del dilema indica que, òbviament, encara no hem guanyat –el triomfalisme ha fet molt de mal. Però també és signe d’haver superat, almenys de moment, una etapa marcada per l’infantilisme.

La desconfiança neix de la inseguretat. Kate Pickett i Richard Wilkinson escrivien al seu llibre, “Desigualdad” (Turner, 2009), que en les societats desiguals costa més confiar en els altres. Se sol confondre la desconfiança amb el ressentiment. Jo no odio Mas. Vivim en un món desigual que veu com s’eixampla l’esvoranc entre classes. Tendim a desconfiar perquè, a més, en un país sotmès, els beneficiaris del repartiment protegeixen l’status quo. És complicat confiar en qui manté les prebendes del poder estatal mentre fa grans proclames que no es concreten en res. Els cronistes d’aquest poder colonial tan bon punt reneguen del pujolisme que van promoure com remarquen la necessitat d’un referèndum pactat. El vent bufa, Godó paga.

La por és una reacció; vital per sobreviure, nefasta com a mode de vida. Només cal recordar les paraules del mestre Yoda. La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment. Un recorregut de dos sentits, el dels temorosos de fer descarrilar el procés i el dels porucs davant la incertesa que s’obrirà si el duem a bon port. El 9-N, la llista unitària i el plebiscit del 27-S es van teixir a través de la por -disfressada sota una eufòria nerviosa. El xantatge funciona sempre que algú té poder sobre teu. La independència hauria de consistir en treure’s de sobre aquest domini extern.

Sé que és difícil posar-se a la nostra pell. Agrairia, tanmateix , que ningú ens tracti com a criatures.

Anuncis