Etiquetes

, ,

Durant la campanya vam fer un acte a Cubelles per parlar de les eleccions del 27S. Va ser un plaer compartir una estona amb l’Anna Gabaldà (que és un referent del Penedès), l’Ivan Montejo (que té les idees claríssimes i és un paio intel·ligent i afable) i amb tota la gent que va venir de Cubelles per conversar una estona amb nosaltres, a qui agraeixo moltíssim que vinguessin.
Com que a mi això de parlar en públic em fa respecte, vaig escriure el que havia de dir, i com que ho tenia escrit he pensat que potser a algú li interessa llegir-ho.

“Jo crec que ens trobem en un moment que s’assembla a les pel·lícules d’Indiana Jones. Sempre hi ha un moment que l’Indiana està corrent en una cova, perseguit per una pedra gegant o per uns ganivets que surten de la paret, i allà al fons veu la sortida com es va tancant a poc a poc. Aquesta escletxa que es va tancant són les eleccions del 27 de setembre. Per nosaltres, són la única sortida abans que la pedra ens esclafi.

Quan dic nosaltres vull dir la gent normal, la classe treballadora. Ho podem dir com vulguem: classe obrera, classes populars… Hi ha qui potser ho troba una mica antic, però és el que som: la gent que ha fet possible tot el que tenim. Ja ho sabeu, però de tant en tant val la pena recordar-ho. Amb la sola ajuda de les seves mans i el seu cervell, la classe treballadora catalana, la d’ara i la del passat, ha aconseguit la jornada de vuit hores, un sistema sanitari universal, una escola pública de qualitat, etcètera. També és el nostre treball el que fa funcionar les empreses. Ens volen vendre que hi ha uns senyors, acostumen a ser homes, que tenen una visió de negocis extraordinària, que tenen superpoders, i que són ells sols els que creen la riquesa. Fals. Som nosaltres, els treballadors, amb els nostres coneixements i el nostre esforç, cada dia, els que produïm la riquesa. (Altra cosa és com es reparteixi, però nosaltres som els que la produïm). Ho dic perquè de tant en tant val la pena recordar-ho i és un motiu d’orgull pertànyer a aquesta classe.

Deia que ens trobem en una situació semblant a la de l’Indiana Jones quan fuig d’una roca gegant. Tenim allà al fons una sortida, que s’està tancant a poc a poc, i hem de córrer per sortir ràpid de la cova. El dia 27 hem de votar independència i al meu parer, que no és gaire imparcial, la eina més útil en aquestes eleccions és la CUP-Crida Constituent. M’explico.

No és només que qui ha aguantat l’impacte de la crisi, que és una estafa, siguem nosaltres. No és només que qui pateix les retallades, els desnonaments i la precarietat laboral siguem nosaltres. A part de la desigualtat i el domini del patriarcat, que són intrínsecs en el capitalisme, la classe treballadora catalana està enmig de dues forces que ens estrenyen i ens volen aixafar. Per una banda, tenim aquells que ens volen dividir segons el nostre origen. Es pensen que som imbècils? Coneixeu algú que s’avergonyeixi dels seus avis o dels seus pares pel fet que vinguin d’un poble de Múrcia o d’Extremadura? Jo tampoc. Al contrari. Com tampoc conec ningú que s’avergonyeixi de venir del Senegal, o del Marroc o d’Argentina. Enlloc de preocupar-nos d’on venim, el que ens ocupa és cap on anem.

Si per una banda intenten que ens barallem per l’origen, per l’altra intenten que ens barallem pels diners. A Catalunya hem tingut una classe dirigent que des de sempre s’ha enriquit pactant amb la classe dirigent de Madrid, allò que s’anomena el Puente Aéreo. L’oligarquia catalana ha traficat amb el territori, amb la sanitat, amb totes les sobiranies que ens pertanyen. Són les famoses 400 famílies que va dir Fèlix Millet que governen Catalunya, que suposo deuen ser unes quantes més, que del mercadeig amb les nostres esperances i  els nostres somnis han rebut a canvi un botí. Amb aquests diners, han provat de comprar-nos, d’establir una jerarquia entre nosaltres, de recompensar els més obedients i castigar els que s’hi oposen. Han muntat un tingladu de mitjans de comunicació que projecten el seu desig de que desapareguem com a classe, i per això han ocultat la història, els referents, la cultura… Han empetitit, trossejat el nostre imaginari, reduint-lo a quatre províncies del Principat.

La bona notícia és que no han aconseguit doblegar-nos. Seguim vius.

Com que no ens fa por prendre les nostres pròpies decisions i la única cosa que hi tenim a perdre és l’oportunitat de deslliurar-nos a la vegada de les 400 famílies i dels poders fàctics de l’estat espanyol que ens roben el poder i els diners i ens volen enfrontar entre nosaltres, la independència ens dóna l’ocasió d’imposar la nostra voluntat. Per primera vegada podem posar-nos al centre de les polítiques, decidir sobre un munt de coses sobre les que mai hem pogut dir res, tant d’habitatge, d’energia, de treball i d’un llarguíssim etcètera.

Els perills són evidents. Hi ha qui es creu que assolida la independència de les fonts en rajarà cocacola i tots els dies sortirà l’arc de sant martí. Ningú ens regalarà res. Tot i així, el risc més gran de la independència no és si entrem o no a la Unió Europea, que aquests dies està tancant fronteres perquè uns persones que fugen de la guerra i de la fam no hi puguin entrar. Ja se la poden confitar, aquesta UE. Tampoc és, com diuen sovint, si les grans transnacionals voldran invertir aquí o si des d’Espanya faran boicot a les empreses catalanes. El risc més gran és que liderin la independència justament aquells que han traficat durant anys amb l’autogovern de Catalunya.

La independència només serà útil si la fem nosaltres, les classes populars.

Seguint amb allò que deia abans de l’escletxa que s’està tancant, hem de tenir en compte que si es tanca, si s’imposen els partits i les forces que no volen la independència, la cosa es posarà molt i molt fotuda. No és que les coses no seguiran igual, sinó que per nosaltres aniran molt pitjor. Si no ens escapem, quedarem esclafats entre l’IBEX35 i les 400 famílies, ens faran miques. Qui segur que no en sortirà perjudicada serà l’oligarquia de sempre que pactarà amb qui sigui per seguir traient-ne la seva part, abans a través d’Unió, ara potser amb l’ajuda de Ciutadans.

Ja acabo. Ara mateix, a aquesta hora, l’Íñigo Errejón està a Vilanova. Més o menys, amb totes les distàncies que vulgueu, explicarà una cosa similar al que dic –molt millor, això segur. Però hi ha una diferència, ell i la confluència a qui dóna veu ens demanen que tinguem paciència, que esperem a que Podemos i les esquerres espanyoles transformin l’estat i llavors ja ho farem, tots junts.

El problema és que no podem esperar. No sé si ho saben i no volen dir-ho o si realment no se n’adonen, però serem nosaltres qui transformarà l’estat espanyol. La independència no només és una qüestió de supervivència per a la classe treballadora catalana, que per si sol ja és un motiu de pes, sinó que a més representa el trencament amb la legalitat franquista que durant la transició no es va poder o no es va voler fer, entre d’altres coses perquè l’exèrcit ho va impedir. Jo respecto aquells qui, sent classes populars, pensen que el lligam sentimental amb Espanya és massa important i no ho veuen clar. Amb els sentiments no m’hi poso. Ara, si desitgen una transformació, una ruptura democràtica, han de tenir clar que és la independència la que obrirà la porta a l’alliberament de tots els pobles d’Espanya i que els seus sentiments són un obstacle per aquest alliberament.

Tot plegat, està clar, no és gens fàcil. Si una cosa hem de saber és que quan arribi el moment haurem de ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa, els qui afrontem amb totes les conseqüències aquest trencament i desobeir quan toqui. Com a mínim, ho hem de tenir en compte per estar preparats.

Abans, però, hem de sortir de la cova, encara que sigui com l’Indiana Jones, a l’últim moment i deixant-nos el barret a dins. Humilment, penso que no hi ha dubte: jo votaré la CUP perquè sé que és la única opció que conjuga la independència amb un procés constituent de base, de baix a dalt, que ens posi al centre de la presa de decisions.

Òbviament, la CUP no ho farà sola: el motor és la gent.”

Anuncis