Etiquetes

, , , , ,

Primer capítol de la sèrie “Els nostres oligarques”. Començo amb els Carceller, que estan d’actualitat.

“Hi ha tres maneres de guanyar-se la vida en aquest negoci: ser el primer, ser el més llest o enganyar”.

John Tuld (Margin Call, 2011)

La discreció és la primera regla de tot oligarca. Què és un oligarca? Bàsicament, un empresari depredador. Un oligarca ha de ser discret perquè la majoria de vegades haurà de fer veure que no posseeix tot allò que realment posseeix. Fins i tot haurà de fer veure que viu en un lloc diferent. Com Demetrio Carceller Coll, que durant anys va fer veure que residia a Portugal. Un home a qui el jutge ha imposat una fiança de 476 milions d’euros, amagant-se per Madrid. Discreció. Que no et vegin als restaurants, Demetrio. La segona regla és observar un estricte codi d’honor, tallat per un silenci sepulcral. Discreció i honor, com una família siciliana. La tercera regla és donar corda a l’ambició. No hi ha límits. Per molt delirants que siguin, no hi ha res que es pugui comparar a veure un home perseguint els seus somnis amb determinació -de vegades confosos amb els malsons. L’ambició és posar-se al llindar d’un precipici i mirar amunt, oblidant que només un pas et separa de l’abisme. La presó, en el cas dels Carceller.

Mai són els diners. Ens equivoquem si jutgem a un oligarca per la quantitat de diners que té. Els diners són el líquid, imprescindible però accessori, que greixa els ressorts del poder. La fortuna d’un oligarca es mesura en els seients que té a diferents consells d’administració, en paquets accionarials. Però això és insuficient. Un oligarca té set de domini. A diferència d’un altre empresari, l’oligarca no vol manar només sobre la seva empresa, vol tenir mà en tot el sector, en tota l’economia, en tot el món. Demetrio Carceller Arce és president de Cervesers d’Europa, que agrupa 29 associacions de cervesers nacionals. Un sector que aporta 52.000 milions d’euros a l’economia europea. Aquest és el nivell. Dominar el món, sigui a través de la cervesa –Damm-, del petroli –Carceller Arce també és president de la petroliera Disa -, de les infraestructures –és un dels accionistes principals de Sacyr, la del canal de Panamà- o de l’alimentació –Ebro Food. Ser oligarca exigeix vint-i-quatre hores de feina. Els xofers, assistents i demés personal de servei no són un caprici, sinó una necessitat.

A Espanya hi ha un club d’oligarques: l’Instituto de la Empresa Familiar (IEF). Si estires de l’IEF, se’t desplega un mapa del poder. Dins hi ha el Consejo Empresarial para la Competitividad (CEC), un think tank que compta amb Antoni Brufau (Repsol), Florentino Pérez (ACS), Isidre Fainé (CaixaBank), José Manuel Lara (Planeta), etcètera. Si seguim estirant, trobem la Fundación Príncep de Girona –fa un parell d’anys es va reunir a Castellet, al castell que senyoreja el pantà de Foix, propietat d’Abertis. Entre aquestes tres institucions, hi són tots. Les relacions, enllaços i vincles resultants poden explicar la història de la península. La part que toca als Carceller comença amb un canvi de paisatge. Del cel del Baix Aragó, amb un blau que aclapara, a les xemeneies de Terrassa. A 1900, la família de camperols aterra en una ciutat enfebrada. Són d’aquella època els edificis de l’Ajuntament (1902), de l’Escola Industrial (1902), del Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907) i del Mercat de la Independència (1908).

Demetrio Carceller Segura fundarà una dinastia des del no res. L’ascensor social puja gràcies a la intervenció d’Alfons Sala i Argemí. Sala és un cacic. El seu mostatxo espès i la levita són la mesura de tota política feta al districte de Terrassa durant la Restauració –que rebrà el nom de “salisme”. Per algun motiu, potser la complicitat d’uns orígens rurals similars, Sala fa de mentor de Carceller Segura. Li paga els estudis i l’introdueix als salons d’influència. Primo de Rivera deu campar en aquests salons. Es fan amics. Ve la guerra i Demetrio Carceller segueix el consell de Bernat Metge: “siats de natura d’anguila / en quant farets”. Aconsegueix subministrament de carburant per les files insurrectes, des de Burgos. Se’l comença a conèixer com “el cervell econòmic de la Falange”. El seu ascendent es veurà confirmat amb un viatge a Berlin. El 1940 forma part d’una delegació que negocia l’entrada d’Espanya a la II Guerra Mundial al costat de les potències de l’Eix. Ell és un dels més ferms partidaris de fer-ho, però també serà el primer ministre franquista en retirar-li el suport a l’Alemanya nazi, preveient la derrota del III Reich –siats de natura d’anguila.

En la història de tota fortuna hi ha un big bang d’acumulació de riquesa. Els Carceller deuen la seva al pas del patriarca pel “Ministerio de Industria y Comercio” (1940-1945). Des d’allà serà considerat “l’iniciador de la corrupció a gran escala del franquisme” –citat per Josep Fontana. La corrupció s’ha de veure com el mitjà per sadollar la set de domini. L’ambició no té límits, ni legals ni morals. Els Carceller són rics gràcies als negocis opacs de l’avi, però sobretot ho són gràcies a l’ambició de l’avi. En algun moment, l’ambició es difumina amb la cobdícia i ja no hi ha manera de separar-les. Aquest origen dels Carceller també convida a la discreció. Diversificar per mirar endavant. El símbol de l’avi és el petroli. Els descendents obren altres vies. L’hereu ven a finals dels vuitanta un gran paquet d’accions de Bancotrans (Banco Comercial Transatlàntico) al Deutsche Bank. I després hi ha el grup Damm, la nineta dels ulls de la família. Entra en acció el nét, Demetrio Carceller Arce, hereu no només de la fortuna sinó de l’ambició de l’avi.

El record de l’avi, per edat, ha de ser forçosament llunyà. Qui sap, però. La relació d’avis i néts és singular. Entre pares i fills hi ha un amor massa directe, d’una intensitat sense filtres. En canvi, entre avis i néts l’amor no s’utilitza mai com a eina, és un espai de contacte que permet desenvolupar la pròpia personalitat. Qui sap si el nét reclama orgullós la figura de l’avi, de portes endins. De portes enfora, la discreció arriba al punt de prohibir les càmeres a les juntes d’accionistes de Damm. Les fotos que hi ha de Carceller Arce recorden el posat del seu avi. Els llavis enganxats al nas, dibuixant una mitja rialla. Les galtes enceses, a joc amb el nas rodó, com de Santa Claus. El front ample presidit per un rínxol rebel. Gest confiat. En algunes fotos hi surt amb la barba de dos dies típica de passar llargues jornades entre aeroports, taxis i reunions. Un informe de Dato Capital reporta fins a 37 empreses on té o ha tingut algun càrrec. El volum de trucades que deu atendre aquest senyor fa feredat. L’ocupació perpètua és el preu que paga. El que cobra per ser president de Damm, arribà l’any passat als 2,46 milions d’euros.

La discreció lliga poc amb els escàndols i els judicis. Per això els Carceller es van retirar de la pugna per Pescanova contra la banca. Els oligarques conviuen sense problemes, fins que tenen interessos contraposats. El cas Pescanova, que el propi Carceller Arce quantificà com una estafa de 40 milions, ensenya la gàbia de taurons que són els negocis a gran escala. També pot ser un indici de la feblesa de la família, immersa en un cas de blanqueig de diners i frau fiscal. Els dos Demetrios, pare i fill, s’enfronten a penes de 48 i 14 anys de presó, respectivament. S’enfronten també a la repudiació social. De moment, a l’IEF no són benvinguts ni Carceller ni l’expresident del Barça Josep Lluís Núñez, condemnat per suborn. En el darrer acte, el Congreso de la Empresa Familiar, inaugurat pel rei Felip VI, ja no hi eren.

Igual que la corrupció, l’evasió fiscal permet alimentar el monstre de l’ambició. L’entramat d’empreses radicades en territoris offshore és una trampa legal que permet alhora tenir més control de les empreses pròpies i disposar de propietats i patrimoni fora de la grapa d’hisenda. Aquesta xarxa d’empreses, segons la Fiscalia, és idea de Gabriel Ignacio Pretus, del despatx d’advocats Pretus. La cosa funciona així: crees una empresa que té la seu a Panamà, Luxemburg o Madeira. Els impostos hi són mínims. A través d’un testaferro, aquesta empresa adquireix accions d’una altra. Com nines russes. Una empresa dins d’una altra dins d’una altra, etc. El propòsit és anar transferint els diners, les accions, el patrimoni, de manera que al final es declarin a Panamà, Luxemburg o Madeira. A més, tens l’avantatge de posseir molt més control sobre les teves pròpies empreses, perquè les accions que en teoria estan en mans d’altres empreses, també són teves. És impossible seguir el curs de tots els diners, un flux que desborda la llera del riu.

La grisor dels Carceller contrasta amb l’agressivitat publicitària de Damm. Tot està patrocinat per Estrella Damm. La caiguda en desgràcia dels Carceller també es juga en aquest camp. Les notícies sobre el cas, que és el més gros de la història judicial espanyola en matèria de frau fiscal, no són freqüents. La publicitat d’Estrella és contínua. El desenllaç dependrà de l’habilitat de l’hereu per moure tota la influència possible, però el simple fet que estigui imputat és un cop pels oligarques. Una advertència, si voleu. No es pot dir que sigui el final dels Carceller, ni molt menys. La set de domini, unida a la de venjança, poden convertir un oligarca en el peix més gros de l’estany, si surt viu.

Alguns enllaços:

 

Anuncis