Etiquetes

, , , ,

Partint d’una idea simple, escriure un dietari del seu viatge a Londres, Enric Vila ha escrit Londres-París-Barcelona (Galàxia-Gutenberg), un artefacte literari que és a la vegada la història d’un amor convuls, un assaig sobre la globalització, un cúmul de teories sobre el sexe, les dones, l’exili, etcètera, l’autobiografia d’un noi de l’Eixample i una incisiva mirada sobre el paper de les ciutats, i concretament de Barcelona, en la configuració del món. L’artefacte funciona perquè Vila s’hi exposa, i es resumeix en aquesta frase que trobem a la introducció: “escrivint volia divertir-me, però sobretot volia veure quin paper podríem jugar jo i els meus amics al món. Sempre m’ha agradat saber quin camí he d’agafar per reivindicar un lloc en la història”. Un camí ple de meandres, que segons l’autor passa per digerir de la millor forma possible que el destí del món depèn del futur de Catalunya.

Es fa difícil recollir totes les idees que apunta Vila, perquè tampoc és habitual trobar-se barrejades en un mateix llibre les incursions nocturnes al Luz de Gas amb un compendi de l’obra de Saskia Sassen, o les aventures amoroses del narrador amb una interpretació de l’urbanisme asiàtic en clau europea. N’anoto tres, per mostrar l’abast temàtic de Londres-París-Barcelona –perquè es vegi que sota el desordre aparent hi ha una gran ambició:

1. La globalització redimensiona el poder dels estats en favor de les ciutats. “L’element geopolític més destacat dels últims segles ha sigut el domini dels estats sobre les ciutats”, però la globalització ha canviat aquest escenari. La lluita entre els dos poders, estats i municipis, a Europa es podria resoldre amb la independència de països com Escòcia i Catalunya: “el continent s’estalviaria dividir el que no és divisible i podria aprofitar la força del localisme per tenir un paper més destacat al món.”

2. Europa no es pot construir d’esquena al Mediterrani. La derrota de 1714 afectà, no només Catalunya, sinó una visió del món en joc que implicava un pla de recuperació del Mediterrani, on la civilització occidental té el seu bressol. El japonès Kenichi Ohmae i l’estatunidenc Richard Florida han assenyalat el potencial econòmic de l’àrea geogràfica que coincideix amb les fronteres d’Occitània, una regió que Barcelona ha intentat capitalitzar repetidament. Un projecte que entronca amb la Catalunya de 1714 i que donaria equilibri entre el sud i el nord d’Europa.

3. El tema dels nostres dies és “la qualitat de les passions, la relació que hi ha entre la memòria i el talent”. El que està en discussió no són els valors occidentals, sinó l’hegemonia d’Occident. Barcelona, proposa Vila, pot encapçalar la seva reinvenció perquè al contrari que a la resta del món, on “les ciutats i els països han acabat sent obra de les maquinàries estatals, a Catalunya han sigut les ciutats, liderades per Barcelona, les que han forjat les bases de la consciència nacional i del progrés”.

Es tracta d’un llibre important, ni que sigui per l’aposta de Vila, que si hagués dit el mateix en un format més acadèmic, més ortodox, en trauria probablement un rendiment segur. El mèrit d’aquesta aposta és que si el llibre té èxit, refermarà les seves tesis més optimistes. D’altra banda, deixant de costat la rebuda que pugui tenir, Londres-París-Barcelona es pot llegir com un dietari a l’ús, el dietari d’un escriptor barceloní que no es conforma amb l’ideal romàntic de Catalunya, sinó que per protegir la considerable confiança en si mateix, i per no parar boig, converteix el tema de Catalunya en un tema que toca els problemes d’actualitat, d’abast mundial, en lloc de reduir-lo a les disputes internes que l’engavanyen.

Anuncis