Etiquetes

, , ,

El periodista Guillem Martínez va escriure fa temps un article que es diu “De cómo nunca gobiernan las izquierdas” que s’ha de llegir i rellegir els cops que faci falta per entendre una cosa molt senzilla: la política no és la meca. S’ha de ser humil i acceptar que les vies institucionals tenen un límit, encara que els discursos de Pablo Iglesias no el contemplin. Primer de tot, això, la política (institucional) no és la solució de tots els problemes ni tampoc n’és la causa. L’article explica les renúncies de Léon Blum, François Mitterrand, Rodríguez Zapatero o Oskar Lafontaine, polítics que quan van arribar al poder s’adonaren que l’entramat burocràtic i les obligacions que havien adquirit amb els seus avaladors els impedien de posar en pràctica els seus discursos. En segon lloc, doncs, governar és de dretes. O dit d’altra manera, les esquerres que manen deixen de ser esquerres. Algun nostàlgic a la sala podria aixecar-se i sortir emprenyat, remugant no-sé-què sobre els avenços socials que van arribar amb el PSOE al Regne d’Espanya. No marxin, siusplau.

En una mà tenim això que governar és de dretes i a l’altra mà hi tenim una idea que recullo d’un altre article de lectura obligatòria, que es pot resumir en una frase: tant se val qui mana, el que compta és que hi hagi una força col·lectiva d’oposició. És a dir, va pels nostàlgics, el PSOE va instaurar una sanitat i una educació públiques potents perquè en aquell moment hi havia uns moviments socials (veïnals, llibertaris, etcètera) potents, igual que el model de benestar que va imposar-se a Europa al llarg del segle vint tenia com a objectiu combatre el comunisme que creixia arreu. Ja sé que és molt més complex, però s’ha de tenir en compte que sense una “correlació de forces” favorable als col·lectius d’oposició, allò que també s’anomena unitat popular, els partits no tenen incentius per aplicar mesures socials. Així, si Podemos va tant amunt en les enquestes és perquè hi ha una mobilització permanent, sigui per defensar la sanitat, per evitar els desnonaments, per denunciar la corrupció, etcètera.

El perill és el següent: quan un partit capitalitza la força dels moviments socials hi ha un risc altíssim que es desactivi aquesta força de base. L’economista Miren Etxezarreta deia en una entrevista que “amb relació a Guanyem Barcelona, m’hauria entusiasmat si no s’hagués creat per anar a les institucions” i que “quan aquests moviments entren a les institucions, l’aparell els absorbeix”. És la paradoxa del poder: sense poder no pots canviar res, però quan en tens és ell el que et canvia a tu. No sé com han pensat, els líders de Podemos, sortejar aquest problema. Suposo que pensen que el poder justifica el risc de sacrificar la força col·lectiva a l’altar de la victòria. A mi no em molesta Podemos. Pablo Iglesias i companyia són intel·ligents i segur que han calculat aquests obstacles, però trobo a faltar en el seu discurs que expliquin com evitaran tot això: que governar és de dretes, que sense una correlació de forces favorable no podrien arribar al poder i que si hi arriben hi ha el perill d’ofegar aquests moviments socials. A Guanyem hi trobo a faltar la mateixa reflexió.

No dubto que tant Guanyem com Podemos estan al cas d’aquestes contradiccions i de fet són dos projectes diferents, però comparteixen aquesta premissa: que s’ha de guanyar. La necessitat d’expulsar els polítics que ens han dut a la situació actual és evident. Falta pa per tant de xoriço, etcètera. Però també és veritat que les institucions cada vegada tenen menys poder i que accedir-hi, ni que sigui al govern, dóna més que mai un marge d’acció petitíssim. Per això em sembla raonable la posició de la CUP -tot i que més complicada- d’explorar la via institucional, sobretot als municipis, alhora que es posa al centre de la política la lluita dels moviments socials. No es tracta de qui fa més costat o de qui treballa més amb els moviments socials, em faria vergonya que algú pensés que li dono cap lliçó a l’Ada Colau o a ningú altre, es tracta del debat, segurament inesgotable i més antic que la roda, sobre quina és la manera més efectiva per capgirar la piràmide del poder: que el vèrtex estigui a baix i la base a dalt. Ocupar el vèrtex, guanyar, no em sembla la millor manera –tant de bo m’equivoqui.

Anuncis