Etiquetes

, , , ,

La màxima prioritat de tot governant és seguir governant. Els fets demostren que en aquest punt Artur Mas no és pas diferent. Ha fet tot allò que, d’acord al seu raonament -que alguns periodistes han definit com a “cartesià”-, el mantindria al poder. Primer, abans de ser el president número 129 de la Generalitat, va fer tot allò que considerava avinent per arribar-hi i després ha fet tot allò que li servia per a mantenir-s’hi. Els matisos hi són, però de vegades convé deixar-los a banda. Al marge de les seves nombroses virtuts i dels seus defectes, Mas actua en la línia de tots els governants del món, del director executiu de qualsevol banc o del cap de qualsevol cèl·lula de la‘Ndrangheta. El poder segueix el seu propi patró, per molt que hom mani sobre un país, una empresa o una església.

Vist així, s’entendrà que el principal problema de Mas a l’hora de conservar el poder és sostenir l’equilibri entre allò que ha promès i allò que li convé per seguir manant. Pot semblar que ambdues coses van lligades, però si tenim en compte qui són els aliats de Mas potser ho veiem diferent. S’anomena coalició guanyadora el grup més o menys ampli que contribueix a que el governant guanyi el poder i que el manté al capdamunt del govern. Tal com està muntat, en una democràcia aquesta coalició és un grup heterogeni d’electors que conformen la diferència essencial per obtenir la victòria, tot i que també hi juguen un paper decisiu els col·laboradors més fidels del partit, els particulars que han finançat la campanya, aquells que li donen suport des de diferents institucions privades i finalment els mitjans i els intel·lectuals que han fet proselitisme de la seva candidatura i després en fan del seu govern. Tenir la confiança de la coalició guanyadora és imprescindible per conservar el poder.

La coalició guanyadora es manté al costat del líder sempre i quan li reporti beneficis. En aquest sentit, que el Grup Godó encapçali any rere any el rànquing de subvencions a empreses de comunicació té la seva importància. Igual que resulta aclaridor adonar-se que el projecte Barcelona World, un dels més importants a nivell d’inversió que ha firmat el govern de Mas, s’origina en uns terrenys propietat d’una filial de La Caixa, que espera treure’n uns 241 milions de plusvàlues. Per cert, entitat que segons una informació publicada aCrític, és la segona en percentatge de deute de la Generalitat. A la coalició també hi trobarem lobbies influents, representats pels membres de la Comissió Trilateral que es van reunir amb Mas el passat juliol, a qui va afirmar que no es plantejava “franquejar la legalitat per fer la consulta del 9 de novembre”, segons recollia La Vanguardia. (La corrupció és una de les fórmules del repartiment de beneficis entre la coalició guanyadora, com il·lustren les targetes negres de Caja Madrid o la compensació pel projecte Castor).

Doncs bé, aquesta coalició no veia gens clar que fer una consulta el 9 de novembre fos favorable als seus interessos, més aviat el contrari. Fins i tot si Mas ho tingués clar, cosa que tampoc es pot afirmar alegrement, dins de la seva lògica cartesiana sempre valdria més el pes de la coalició guanyadora que el gros de l’electorat català. D’aquí que Mas fes jocs d’equilibri entre la voluntat de seguir manant i la promesa de celebrar una consulta. D’aquí, també s’entén que molts articulistes i ciutadans de bona fe hagin dipositat tanta esperança en Mas, perquè en cas que se saltés la llei per celebrar la consulta seria un cas excepcional, inèdit, entre els governants del món. No només compliria el mandat a què s’havia compromès, sinó que actuaria en contra de l’instint elemental de tot dirigent, que és mantenir-se al poder.

Mentre alguns encara esperen el miracle, la conclusió es fa evident: és absurd supeditar la independència a l’èxit d’un líder que depèn d’una coalició contrària a la independència.

Advertisements