Etiquetes

, , , , ,

Un parell de pinxos discuteixen dins d’un cotxe. Al seient de darrera porten un nano a qui el copilot pregunta noséquè i de cop se li dispara l’arma amb què distretament l’apuntava. El cervell del noi queda trinxat. Pànic. Porten el cotxe a casa d’un col·lega, el Jimmy, que s’emprenya com una mona perquè la dona està a punt d’arribar i si veu que al garatge hi tenen un cos sense cap li demanarà el divorci. Enmig del caos, arriba el senyor Llop, que es fa càrrec ràpidament de la situació i comença a donar ordres. Els pinxos tenen la missió de netejar el cotxe ple de trossets de crani i cobrir la tapisseria amb mantes i llençols. Quan acaben, mostren orgullosos la seva obra. L’amfitrió mira atònit l’interior del vehicle. Sembla un altre, diu. Llavors el Senyor Llop, impertèrrit, exclama: està molt bé, però no és moment de llepar-nos les cigales encara.

Reconec que la metàfora, de “Pulp Fiction”, no és gaire brillant, però és efectiva. Sempre tenim el risc de caure en l’autocomplaença i de creure’ns millors que no som. No diguis blat, etcètera. Per això la filosofia del Senyor Llop sempre m’ha agradat, perquè diu calma nois, encara no podem cantar victòria – duta a l’extrem, aquesta filosofia ens pot dur a l’aixafaguitarrisme, que és d’una grisor absoluta. En fi, sempre és un risc ponderar els encerts abans de finalitzar un afer; deixar-se portar per l’eufòria, perdre de vista els perills que resten abans d’arribar a bon port. Tot i així, de vegades ens podem permetre contradir el Senyor Llop perquè el valor de la cosa no es desprèn, només, del resultat. Això passa amb el festival de música El Tingladu, que se celebrarà per setè any consecutiu a Vilanova i la Geltrú els propers dies 24, 25, 26 i 27 de juliol.

Provaré d’escriure la resta de l’article sense que es noti massa que sóc soci de Can Pistraus, entitat que organitza El Tingladu, un festival que durant quatre dies ocupa la Plaça de les Neus amb concerts i cultura en general –castells, jocs de cartes, teatre. Una de les seves característiques és el preu: zero. Gratis. Però vaja, tot això ja ho sap tothom, no cal que entri en detalls i expliqui que pràcticament no rep ajudes públiques i que no obstant això hi han passat artistes com Pau Riba i Quimi Portet, ni que compta amb una beguda pròpia, elGlobu, que acompanya els enlairaments del personal en aquella mena de comunió mística que esdevé tot concert ben parit. Tot això ja se sap, no cal que m’hi entretingui. De vegades plou. Però allò que m’interessa destacar sobre El Tingladu és una altra cosa.

Abans que soni el primer acord, abans i tot de plantar la carpa que dominarà la plaça, la bona gent que organitza El Tingladu pot posar damunt la taula una petita victòria, que sintetitzo en uns quants punts: a) confeccionar un cartell amb tretze artistes reconeguts; b) demostrar que la voluntat i la intel·ligència col·lectives poden superar el pes dels diners; c) mantenir l’equilibri entre festa i cultura, diversió i cultiu de les arts que no són privilegi d’uns pocs; d) implicar un fotimer de persones que –igual que passa en el món de l’associacionisme en global- dedicaran el seu esforç a una causa que no té cap beneficiari concret, sinó tothom; i per últim e) fer tot això des d’un punt de vista català, que lluny de ser una reivindicació és la manera com s’acostumen a fer les coses en aquestes latituds, encara que alguns ho pintin com una mena de provincianisme estrany. Fins i tot el Senyor Llop faria un gest d’aprovació.

(Dit això, aquesta petita victòria ha d’anar forçosament acompanyada de la generositat i de l’acceptació del públic per ser una victòria completa: aneu-hi i gasteu!)

Anuncis