Etiquetes

, , ,

Voltant per la desapareguda llibreria La Mulassa (la del carrer Francesc Macià) vaig trobar un exemplar curiós:”La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global” (Lapislàtzuli, 2014). Després de devorar-lo, em va envair la mateixa sensació d’incredulitat que en acabar “Incerta glòria”, de Joan Sales. Per què mai ningú m’havia parlat de Joan Sales, ni d’Alexandre Deulofeu ni, ja que hi som, d’Irene Polo o d’Eugeni Xammar? La sensació que ens han furtat noms, dates i llocs planeja al llarg del llibre com una taca d’humitat, una amenaça indefinida o més ben dit una advertència. El llibre és un resum que ha escrit el nét de Deulofeu, Juli Gutiérrez, de l’obra en nou volums “La matemàtica de la història”, un mètode amb el qual va extreure la fórmula que regula els cicles dels imperis i de les civilitzacions i que li va permetre a l’autor profetitzar, quaranta anys abans, la caiguda de l’URSS.

Sense entrar a descriure el sistema de Deulofeu, nascut el 1903, ni les seves prediccions sobre el domini d’Alemanya a Europa, el declivi dels Estats Units i l’expansió de la Xina, basades en un càlcul matemàtic precís, la lectura, a part d’insuflar aire a l’ensopiment general que ni l’abdicació del rei és capaç d’alterar, aporta una nova mirada a la geopolítica, a mitges entre al·lucinada i brillant. Deulofeu, a través del seu nét, ens diu que tota cultura té un centre de creació que es va movent al llarg dels segles i posa com a exemple l’Empordà, bressol del romànic. Salvant la distància, segons Deulofeu avui hi ha una zona del planeta que viu el mateix moment de “síntesi creativa” que trobem a l’Atenes de Sòcrates: Llatinoamèrica. Concretament ubica aquest centre creatiu en una zona indeterminada entre Uruguai, Argentina i Brasil.

Mentre llegia que “el con sudamericà representa la gran esperança de la humanitat” vaig escoltar les paraules de l’expresident espanyol Felipe González, actual conseller de Gas Natural. A Felipe González se l’ha d’escoltar perquè reflecteix una mirada del poder i perquè conserva una aura de seducció, i amb ella una certa influència, sobre molts ciutadans. Deia González que “una alternativa bolivariana a Espanya o Europa seria una catàstrofe”. Es pot interpretar de moltes maneres, però a mi em sembla que la sentència de l’expresident no era tant una crítica a l’auge del populisme com una esmena a la totalitat d’un moviment polític llatinoamericà en què conflueixen l’altermundisme de Porto Alegre i el socialisme del segle XXI, que fa anys que creix com una bola de neu en pendent, sumant tota la experiència de la lluita indígena i antiimperialista, i que en darrer terme està guanyant quotes de poder.

Tampoc ens ha de resultar estranya la posició de González. Si mirem amb atenció les experiències de govern d’Equador, de Veneçuela, d’Uruguai, d’Argentina, del Brasil i d’altres, que són molt diferents entre elles i tenen clarobscurs com tota acció de govern, trobem un parell de característiques comunes: a) estan fundades sobre una voluntat de fer justícia amb el passat, com demostren les diferents comissions de la veritat en països que sortien de dictadures i l’auditoria del deute d’Equador, per exemple, i b) la no submissió als dictats dels Estats Units i de les institucions que orbiten al seu voltant, com és l’FMI, sense renunciar a la integració sudamericana. Dues característiques oposades a la tònica dels governs de Felipe González, que ni van provar de restaurar la legitimitat republicana ni van posar cap obstacle a conservar les bases militars estatunidenques en territori espanyol.

Resumint, jo no sé si Llatinoamèrica és l’esperança de la humanitat, però si em fan triar entre les profecies de Felipe González, que cobra uns 600.000 euros a l’any i en conseqüència representa amb intel·ligència els interessos de les elits econòmiques i polítiques, o les d’Alexandre Deulofeu, que va viure un exili i se l’ha menystingut reiteradament en cercles acadèmics, em quedo amb el farmacèutic de Figueres sense dubtar-ho ni un segon.

Anuncis