Etiquetes

, , , , ,

Fa temps que segueixo amb interès les opinions de Roger Vinton, del seu blog i del seu perfil de twitter. El seu és un discurs contra el poder, que escriu els noms i cognoms de les persones que governen la nostra realitat més immediata. Com tants personatges que es mouen per la Xarxa, la seva identitat es manté desconeguda, però això no resta importància a les seves opinions, si de cas li afegeix una mica de misteri, a la manera dels superherois que s’amaguen rere una disfressa per salvar el món. La següent entrevista ha estat feta a través del correu elèctronic.

JOSEP ASENSIO: La seva primera publicació és d’abril de 2012. Per què escull aquell moment per començar el seu blog?

ROGER VINTON: La data no té cap connotació específica. El moment sí que és especial: vaig sentir la necessitat inajornable d’explicar el que em passava pel cap en relació a la realitat que ens envolta i a com ens l’expliquen. La manipulació que el poder intenta exercir sobre tots nosaltres és tan gran –i sovint tan barroera- que quan n’ets conscient, o comences a explicar-ho o corres el risc que t’esclati el cap.

J.A: Diu: “La societat es divideix en dos col·lectius: els qui abusen i els qui pateixen l’abús”. Qui són els qui abusen i com es pot aturar el seu abús?

R.V: Crec que l’existència d’aquesta dualitat no és cap secret. Tothom sap que al llarg de la història hi ha hagut serfs i senyors, els poderosos i la resta. Fent servir una altra terminologia, sovint dic que el món es divideix entre bons, dolents i idiotes. Per algun estrany motiu, els dolents sempre aconsegueixen el favor dels idiotes, que són majoria i fan decantar la balança. La principal eina del poder per perpetuar-se és la manipulació, i contra això hi ha el coneixement. Cal obrir els ulls i ser conscient del poder immens de l’individu, ningú no té dret a fer-nos servir com a titelles i crec que no existeix el dret a deixar-se manipular. Penso que aquest despertar de la consciència forma part de l’evolució humana i és imparable, però m’agradaria que tot plegat anés més ràpid.

J.A: La independència de Catalunya ha estat beneïda pel Club Bilderberg?

R.V:  No vull fer determinades afirmacions, però sí que m’agrada ressaltar alguns indicis. En aquest cas, em sembla significatiu que el Club Bilderberg es reunís a Catalunya al juny del 2010, poc abans de que l’independentisme entrés en ebullició.

J.A: Què vol dir que el Col·legi Viaró de Sant Cugat és “una mena d’Skull & Bones català”?

R.V: Potser abans cal explicar què és Skull & Bones. Es tracta d’una societat més o menys secreta d’alumnes de la universitat de Yale (Estats Units), fundada l’any 1832. La rellevància posterior d’alguns dels seus membres ha alimentat tota mena de teories conspiratòries, però no està clar si tenen algun poder operatiu o simplement són un club de nens rics per fer bretolades.

Quan vaig fer la comparació entre Viaró i Skull & Bones, em referia a que en aquesta escola de Sant Cugat, vinculada a l’Opus Dei, hi estudien els fills de determinades elits del país. Els alts executius de “la Caixa” són especialment proclius a dur-hi els fills.

J.A: Després de llegir els seus articles hom té la sensació que sap molt més del que explica. Per exemple, quin paper juga la maçoneria en les institucions i empreses més importants del país? I l’Opus?

R.V: Quan parlem de maçoneria és important distingir entre la maçoneria regular i la resta de grups d’inspiració o aparença maçònica que operen entre les ombres per aconseguir els seus propis objectius. Sense anar més lluny, a la italiana Propaganda Due (P-2) sempre se l’anomena habitualment “lògia maçònica”, tot i que els seus propòsits semblen força allunyats dels valors que defensa la maçoneria. Avui en dia no crec que la maçoneria, en el sentit més estricte i tradicional, tingui una influència determinant en la societat. En canvi, l’Opus Dei, ja és una altra cosa: posseeix un sistema educatiu propi, disposa de grans fonts de finançament i molts dels seus elements estan ubicats a llocs rellevants de governs i de grans empreses (d’això últim, “la Caixa” n’és un exemple).

J.A: Té alguna cosa contra Isidro Fainé?

R.V: No tinc res personal contra Isidro Fainé. El que sí és cert és que m’angoixa pensar que hi hagi una entitat fonamental pel país governada per gent que està en mans de l’Opus Dei. A més, si tenen l’ocasió d’escoltar a Fainé, comprovaran que el seu nivell d’empatia és molt baix, fins i tot recorda un robot. Em trasbalsa pensar que gent així pugui prendre decisions que afecten a milers de persones. Per descomptat, estic en contra de les institucions que mutilen la llibertat individual de les persones en benefici d’uns objectius pretesament superiors.

J.A: Mourinho és un experiment sociològic?

R.V: No, Mourinho és un imbècil i poca cosa més.  Quan vaig escriure un text titulat “L’experiment sociològic” on el protagonista era un individu fàcilment identificable amb el portuguès, pretenia mostrar com és de fàcil avui en dia promocionar un producte molt per sobre de les seves qualitats intrínseques. En aquest cas, José Mourinho és un producte que interessa molt als mitjans de comunicació perquè els fa la feina fàcil, les seves reaccions primàries omplen molts minuts de ràdio i televisió, i per tant evita als periodistes haver de pensar. No cal dir que com a entrenador està molt sobrevalorat. Em preocupa que personatges com aquest, un recull del pitjor que pot mostrar l’ésser humà, siguin idolatrats per milions de persones.

J.A: Els directius del Barça “només veneren el déu ROE”. Ens ho pot explicar?

R.V: El ROE o Return on Equity és una expressió anglosaxona que fa referència a la rendibilitat sobre actius, o en altres paraules, al rendiment que se li treu a uns diners desemborsats en un negoci. Normalment, els grans fons d’inversió que compren empreses sense importar la seva activitat es fixen en el ROE. Jo ho faig servir com a metàfora dels qui volen reduir-ho tot a una xifra, per facilitar-se la presa de decisions, alhora que per justificar-se d’accions profundament immorals. En aquest sentit, l’home dels balanços del Barça, Javier Faus, és un professional que prové del Private Equity, i per tant està acostumat a pensar en termes de ROE i no concep que el tot és més que la suma de les parts, perquè hi ha intangibles emocionals que no surten al balanç. Aquest és un camí que et duu a la destrucció.

J.A: “El poder té tendència a fer servir símbols per donar a conèixer els seus plans”. Hi ha algun truc per captar aquests símbols o estem condemnats a vagar en la foscor?

R.V: Sobre simbolisme és molt fàcil trobar pistes concretes a la xarxa. Però interpretar la realitat és una mica més difícil. Qui vulgui treure l’entrellat de les notícies que veiem cada dia als grans mitjans, cal que dubti de tot i que tingui l’hàbit de reflexionar sobre el que li han explicat. Si veiem esdeveniments que no entenem, vol dir que algú amaga alguna cosa; si veiem protagonistes de la política actuant irracionalment, és que tenen algun interès ocult que no ens han explicat. I sobretot, cal tenir en compte que l’ésser humà gairebé sempre s’acaba movent per uns pocs impulsos primaris ben coneguts, com ara el poder, els diners, el sexe, la vanitat… Tenir una hemeroteca resulta molt útil, atès que revisar les notícies quan ja ha passat força temps ens dóna una perspectiva nova i ens ajuda a immunitzar-nos contra la manipulació. Un dels avantatges del poder és la poca memòria de la gent.

J.A: De què té por Roger Vinton?

R.V: Segurament el que més por em fa és pensar que puc estar en mans de gent que no sap el que es fa, però que pren decisions que afecten a centenars o milers de persones. Gairebé preferiria estar en mans d’algú malvat, però intel·ligent. Em fa l’efecte que qui hagi treballat a alguna gran empresa pot entendre’m perfectament.

J.A: Algun dia sabrem qui s’amaga rere el seu nom?

R.V: Molts seguidors em fan aquesta pregunta, segur que si em digués Jordi Llopis o Manel Tresserres això no passaria. En tot cas, els detalls de la meva identitat no tenen cap mena d’importància; si alguna cosa la té, és el que escric i el que explico. És convenient que la gent comenci a saber diferenciar les obres dels seus autors, l’important és el resultat que s’obté d’un treball, no qui n’és l’autor.

J.A: Se li ha quedat alguna cosa al pap que vulgui explicar-nos per acabar?

R.V: Uns dels objectius dels meus textos és fer veure als lectors que la realitat que ens envolta no és ben bé com ens l’expliquen i que no cal tenir accés a informació reservada per conèixer la veritat. Molt sovint cal només tenir memòria i ganes de documentar-se per adonar-se de que les versions oficials gairebé mai són creïbles. És fonamental cultivar l’esperit crític, fer-se moltes preguntes i no creure determinades “veritats oficials” simplement perquè les han repetit amb insistència als diaris o a la televisió.

Recordin una cosa: si el poder esmerça tants esforços en controlar la nostra opinió, és perquè aquesta és realment important.

Anuncis