Etiquetes

, , , ,

Sento començar insultant, però s’ha de ser una mica carallot per dir que l’esport no té res a veure amb la política. Hi ha qui ho defensa i tot, “no s’ha de barrejar l’esport amb la política”, i es queda tan ample: carallot. L’esport s’ha utilitzat, s’utilitza i s’utilitzarà per apuntalar objectius polítics, com ara per sublimar un conflicte territorial (els gols de Maradona en un Anglaterra-Argentina després de la guerra de las Malvines) o per cohesionar una societat (el paper de la selecció de rugbi en la Sud-àfrica de Mandela). En un sol acte esportiu s’hi poden creuar diferents objectius polítics, com en el combat entre Muhammad Ali i George Foreman a Kinshasa, el 1974, considerat un dels millors combats de la història de la boxa, en què el president de Zaire Mobutu Sese Seko pretenia legitimar el seu règim mentre que la idea de fer el combat a l’Àfrica responia als principis del moviment afroamericà pels drets civils.

Arriba la Copa del Món de futbol i tornarem a escoltar la cantarella de quin-mal-fa-barrejar-política-i-esport. Doncs bé, em dirigeixo a vosaltres, carallots. A vosaltres, que dediqueu gran part del vostre temps, com jo, a parlar de futbol, a jugar a futbol i a mirar partits de futbol. Us reconec com a iguals quan poseu per davant de tot i de tothom un duel entre Suïssa i Hondures, i per això us parlo amb el cor a la mà: necessitem que futbol i política forniquin, que refreguin els seus cossos suats perquè és la única manera de defensar la nostra flaca amb un mínim de dignitat. Per molt carallots que sigueu, també us ha travessat una punta de vergonya quan heu hagut de justificar els sous milionaris dels futbolistes amb l’argument de “si cobren tants diners és perquè el futbol en genera moltíssims més” -suposo que us heu adonat que això vol dir que si cobren tants diners és gràcies a nosaltres, adoradors de la pilota.

Tal com deia, l’esport té una forta càrrega política. La FIFA és una de les organitzacions polítiques més corruptes del món, una màfia. Sabem que això no impedirà que els seguidors deixin de cantar els gols -els que tinguin selecció, clar- però sí que ens pot conduir a preguntar-nos què ens agrada exactament del futbol. El futbol té risc, té emoció i té bellesa, i som afortunats d’apreciar-ho, desbocadament fins i tot. És popular, i per això hem d’evitar que se’l carreguin, si és que encara podem. Carallots del món, uniu-vos! Exigiu als jugadors que celebrin els gols traient-se una samarreta de la PAH, obligueu-los a mullar-se a favor del Jaume, que porta trenta dies fent una vaga de fam. No us queixeu, carallots, si els manifestants brasilers aprofiten la Copa del Món per reclamar més escoles i menys estadis, perquè així mantenen l’esperança de què la nostra passió pel futbol tingui algun sentit.

Aquests dies, durant la Copa del Món, emergirà de nou la figura de Sòcrates, el futbolista que li devia el nom a la debilitat de son pare per la filosofia grega. Son pare, que durant el cop d’estat militar de 1964 va cremar tots els llibres revolucionaris que tenia a casa. Sòcrates deia que en aquell precís instant es va interessar per la política. El nano era alt i elegant, tenia gràcia jugant a futbol, tot i que mentrestant es va treure la carrera de medicina. El Corinthians el va fitxar el 1978 i, junt a Wladimir i Casagrande, van organitzar l’equip de manera que fitxatges, horaris, reglament intern, etc. es decidia per votació, i tenia el mateix pes el vot del president que el de qualsevol treballador del club. “Democracia Corinthiana”, en deien. Van guanyar el campionat paulista dos anys seguits. Al mateix temps, Sòcrates va engegar clíniques socials autogestionades a Sao Paulo. El seu lema, que va treure al camp abans d’una final, era “guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”.

Anuncis