Etiquetes

, , ,

Dissabte, de nit. La Joana i sa mare dormen al menjador, l’una al meu costat, estirada al sofà, i l’altra arronsada al seu cabàs, que gronxo compassadament per temor que, en aturar-se, es desperti. Al cap d’una estona, amb el cor en un puny, deixo de gronxar-la. Segueix dormint. Per celebrar-ho, em serveixo un got de whisky i començo a mirar la segona temporada de “House of Cards”. Surto un parell de cops al balcó, a fumar, entre capítol i capítol. La plaça de davant està a la penombra, mal il·luminada per l’absurda política energètica de l’Ajuntament. Hi veig algunes siluetes, sento paraules en un idioma que no identifico. Un cotxe de policia, fugaç, travessa el carrer projectant una llum blava, que fa més efecte sense el so eixordador de la sirena que l’acompanya normalment.

Fa uns anys valorava l’èxit de la nit de dissabte en funció de la ressaca del dia següent i ara sóc feliç observant com dormen les dones de la casa. La diferència no l’explico per un brot sobtat de maduresa o perquè m’hagi tornat avorrit -d’això n’hi ha proves des de fa temps- sinó per l’efecte d’una creixent lucidesa que neix de la por terrible a que tot vagi malament. Tenir una filla no et canvia la vida, et canvia la mirada. Amb la C. hem fet un recompte de malsons: des que la Joana va néixer, fa tres mesos, hem somniat que la segrestaven, que la perdíem, que la raptaven una banda de delinqüents, que queia des d’un tercer pis i que la xuclaven unes arenes movedisses. Diguem-ne que l’alegria ja la donaves per descomptada, però el cangueli et ve per sorpresa. Cada vegada que em miro al mirall la ganyota és més evident. Hi ha un ull que escruta el futur amb pànic, les pestanyes eriçades, i l’altre ull que prova de fer vida normal i que desconfia del pessimisme del seu veí.

Tot això té una traducció pràctica. Aprens a conviure amb la por, a calcular-ne els efectes, i li vas traient importància a mesura que t’adones que mai més t’abandonarà. Ningú m’ho havia explicat, suposo que per la mateixa raó que no val la pena fer-li entendre un acudit a algú que no ha rigut la primera vegada. Hi ha coses que s’han de deixar als artistes, que són els únics que poden convertir aquest material en una cosa bonica sense balbucejar com un mico com fa, per exemple, aquest pobre articulista per provar d’explicar que n’és de plàcida i satisfactòria una nit de dissabte en què les dones de la casa dormen i tu mires una sèrie amb un got d’escocès a la mà, una sèrie que et descriu com de malament està fet el món, i t’ho descriu mentre sedueix els dos ulls, el tràgic i l’escèptic alhora, i penses que, de moment, tot va bé.

Advertisements