Etiquetes

, , ,

Si finalment el govern de Neus Lloveras ven Neàpolis, com explicava el Diari de Vilanova fa unes setmanes, es tancarà el cercle vergonyós. Quan ho vaig llegir em va venir una resposta automàtica: a qui vulgui comprar Neàpolis se li ha de posar catifa vermella i embolicar-li amb un llacet. A poc a poc, però, m’he adonat que aquesta operació porta les traces del nou discurs dominant, una versió renovada de l’España va bien. Els diners que ara flueixen per comprar habitatges i equipaments són els mateixos que durant els feliços anys dos mil van servir per construir-los. A Vilanova, de l’any 2000 al 2007, es van iniciar les obres de 6667 habitatges. En aquest període el govern, aleshores tripartit, va demanar préstecs per valor de més de 23 milions d’euros, reproduint en miniatura el funcionament de l’economia global: de tot, més. Més piscines, més centres cívics, més escoles, més carreteres.

De l’obsessió pel creixement a l’èmfasi en la concertació público-privada. Dues cares de la mateixa moneda, un recorregut que va dels socialdemòcrates malgastadors fins als democratacristians que privatitzen. Les institucions públiques estan endeutadíssimes. El consistori vilanoví ha hagut de demanar préstecs per un total que supera els 35 milions d’euros, la meitat del seu pressupost, per pagar factures pendents. En aquest context sorgeix el que Ada Colau anomena “les bases d’una nova bombolla immobiliària”. En el debat sobre el pressupost de la Generalitat (de dalt) un dels punts més discutits va ser la venda de patrimoni. El govern preveu que “amb la venda d’edificis i altres actius reals” s’ingressaran “864 milions d’euros i 1454 milions amb concessions i altres ingressos patrimonials”. A Madrid, Encasa Cibeles, una societat formada per Goldman Sachs i Azora, va comprar fa uns mesos quasi tres mil habitatges de l’Instituto de la Vivienda de Madrid.

Hi ha una aixeta daurada que no para mai, que ho nega tot. El seu flux es canalitza a través d’escletxes legals, de paradisos offshore i de negocis tapadora. O per exemple, amb els forats que s’obren a la legislació com les Socimi (Societat Anònima Cotitzada d’Inversió en el Mercat Immobiliari). A finals de 2012 el govern del PP va modificar la llei que les regulava, baixant el gravamen de l’impost sobre societats al zero per cent. Les Socimi treuen partit del mercat del lloguer i s’estalvien impostos, una jugada mestra amb què fons d’inversió i grans fortunes tenen incentius per comprar edificis, com ara els de l’administració pública arruïnada, per després posar-los en lloguer. Tot ben net. El cercle es completa: l’obsessió pel creixement i el flux de diners van fer construir Neàpolis i la mateixa obsessió farà que el venguin en règim de lease-back. Per això Neàpolis resumeix l’absurd de tot plegat: els vilanovins vam pagar un edifici que en general ens aporta ben poc, el venem per pagar deutes i seguirem pagant-lo en forma de lloguer. Un negoci rodó.

Anuncis