Etiquetes

, , ,

Potser no és la opinió més popular, però considero que el cas dels tres diputats socialistes que van votar en contra de la direcció del partit no té gairebé res a veure amb la independència. El punt principal és el poder: la lluita pel poder dins del PSC i el poder que ha anat perdent el PSC. Sense posar en dubte els motius esgrimits per Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura, que es resumeixen en el seu respecte als principis fundacionals i al programa electoral amb què es van presentar, la seva decisió només té cabuda en el marc d’una lluita de faccions que es disputen el control del partit. Una lluita més intensa com més intenses han estat les derrotes dels socialistes en totes les eleccions que s’han anat produïnt des de 2010.

Deixant a banda les causes de l’esfondrament electoral, l’ensulsiada socialista és completa. El retrocés s’ha explicat a bastament, però les conseqüències potser no s’acaben d’entendre: s’ha de repartir un pastís més petit entre els mateixos; és a dir, no n’hi ha per tothom. D’aquí les bufetades que s’han començat a repartir, vestides amb robes ideològiques. Per entendre’ns, les diferents famílies que hi ha a dins del PSC s’han esbatussat en el moment en què ja no queda espai per a totes. Quan un partit mana, i el PSC va manar moltíssim, la cúpula preserva l’equilibri entre les famílies premiant-les amb càrrecs i responsabilitats. Al costat dels grans discursos, hem de posar l’atenció en la capacitat d’un partit per repartir riquesa. Mirem si no el salari de Rafael Ribó.

Pot semblar cínic, però no és culpa meva. Pel que fa als tres diputats rebels, per molt lloable que sigui la seva defensa del dret a decidir, per mi és obvi que si formessin part d’un grup parlamentari proper a l’obtenció del govern, no haurien actuat de la mateixa manera. Si Pere Navarro fos president de la Generalitat, ni Elena, ni Geli (sobre Ventura no en sabem gaire) haguessin desobeït les ordres de la direcció del PSC. La pròpia Marina Geli va ser consellera de 2003 a 2010, temps durant el qual mai es va caracteritzar per posar en dubte els dictats dels seus superiors, ni molt menys per defensar res semblant al dret a decidir. Amb això no vull dir que les raons esgrimides no siguin honestes, vull dir que en el fons ha pesat més la debilitat de Pere Navarro que aquestes raons.

Joan Ignasi Elena és un cas exemplar. Militant del PSC des dels quinze anys, ha exercit (quasi) tots els papers de l’auca: primer secretari de la JSC -la masia del PSC-, regidor de Vilanova i la Geltrú, alcalde, membre de la Comissió Executiva, patró de la Fundació Rafael Campalans -el think tank socialista- i diputat. Quan a finals de 2011 es va enfrontar a Pere Navarro, amb el suport de la família obiolista, va jugar la carta de la renovació. Tot i perdre, seguint la lògica de l’equilibri intern, Navarro el designà com a membre del Secretariat. La resta de la història ja la sabeu. Acorralat entre la família obiolista, la cúpula del partit i les dinàmiques locals, el seu cas condensa les tensions a què s’ha sotmès el PSC. Al final, Elena ha escollit la opció més difícil, la única amb què pot mantenir la dignitat i, alhora, la única que li obre les portes, sigui al seu partit o sigui a un altre lloc, de tornar a tocar poder.

Advertisements