Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Anava a escriure un article originalíssim amb les deu millors lectures de l’any, però he pensat que pel mateix preu podia donar uns quants noms que m’han ajudat a passar els dies i que no són tampoc cap descobriment. Començaré per l’antropòleg David Graeber, que va escriure “Debt” (“En deuda”, Ariel) publicat en castellà el setembre de 2012 però que jo vaig acabar de llegir a principis d’aquest any. El llibre fa un ambiciós viatge de cinc mil anys per explicar què és exactament el deute, una obligació moral més que econòmica, origen dels diners segons la seva teoria. Graeber també és un dels pocs acadèmics, tot i que cada cop n’hi ha més, que parlen de l’anarquisme amb normalitat com una pràctica política vàlida i legítima. Cosa que em fa pensar en Xavier Díez, historiador gironí que ha publicat “L’Anarquisme, fet diferencial català” (Virus), un assaig que condensa els motius pels quals l’esperit anarquista (revolucionari, individualista, solidari) s’ha d’afegir o més aviat hauria de primar per damunt de les concepcions reduccionistes que, al llarg del segle vint, han imposat una visió conservadora i estreta del catalanisme i de la història oficial.

Penso també en Vince Gilligan, creador i productor de “Breaking Bad” (AMC), la sèrie estatunidenca que després de cinc temporades acabà a la tardor. Una ficció rodona sobre la merda que s’amaga sota la catifa, en aquest cas una catifa familiar estesa entre els límits del bé i del mal, sobretot del mal. Una merda que s’amaga davant dels nostres nassos, per bé que algunes persones com Marta Afuera, militant de la PAH de Girona, s’encarreguen de treure a la superfície. Afuera, junt a moltes persones, va protegir fins el final el bloc de Salt que els mossos d’esquadra van desallotjar el dia després d’anunciar-se la pregunta i la data del referèndum sobre la independència. D’altres, des d’una posició diferent, també treuen a la superfície la brutícia. Com ara els periodistes Andreu BarnilsXavier MontanyàRafael Poch de Feliu i Andy Robinson, els articles dels quals sempre estan entre el millor de la setmana. La Marta Rojals completa el llistat, que es podria allargar amb la redacció sencera de La Directa. L’any que ve tinc anotades dues lectures en vermell: la propera novel·la de la Rojals (“L’altra”, La Magrana) i “Vint i Ramon Barnils” (Dau) de la penedesenca Laia Altarriba, que ja es pot trobar a les llibreries.

Una bona notícia, secundària, per mi ha estat la sortida d’un nou treball dels parisencs Daft Punk, “Random Access Memories” (Sony Music), que per motius personals sempre m’evoquen bons records encara que del disc només en salvi tres o quatre temes. I també m’he passat moltes hores visionant monòlegs de Bill Hicks, humorista mort fa dinou anys, que sempre em fa riure sense fer-me sentir imbècil, propietat que connecta amb una de les sensacions de l’any, la publicació de “Jo només il·lumino la catalana terra” (Males Herbes). Valero Sanmartí fa pensar en un hipotètic guionista català de Bill Hicks, amb la diferència que Sanmartí ha de fer servir un pseudònim per tenir el valor de dir el que diu. En fi, potser una de les bones notícies de l’any, des d’un punt de vista de la literatura (que seria molt arriscat deixar en mans dels literats) és la presència continuada d’un discurs anticapitalista al sí del parlament, que ajuda a conformar nous arguments, a imaginar personatges més profunds i a posar al descobert unes trames que sempre flueixen subterrànies, fora de la mirada del narrador.

Advertisements