Etiquetes

, , ,

Hi ha una tradició catalana més antiga que els panellets i que cagar-se en déu: odiar La Vanguardia. Els pares transmeten als fills la veritat, a saber, que és un diari dictat per Satanàs però que, tot i que encarni la maldat absoluta, de tant en tant s’ha de llegir per entendre el tipus de joc mental que fa girar el món.

A més, dins de La Vanguardia encara hi ha uns quants periodistes –he dit periodistes, Màrius Carol no compta- que no han venut l’ànima al Godó. Andy Robinson, autor de “Un reportero en la montaña màgica: cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo” (Ariel, 2013), n’és un. Nascut a Liverpool l’any 1960, Robinson ha escrit per a The Guardian, Cinco Días o Bussiness Week, entre d’altres, i ara treballa de corresponsal a diversos països a la caça de la informació econòmica. Cada gener, des de fa uns quants anys, Robinson es desplaça a Davos, ubicació del Fòrum Mundial Econòmic (WEF, de les sigles en anglès) per seguir les ventures i desventures dels qui anomena Davos Men, els homes més rics i influents del planeta.El títol del llibre evoca la novel·la de Thomas Mann, “La muntanya màgica”, una “al·legoria de catàstrofes imminents i caducs règims en vies d’extinció”, com la descriu el mateix Robinson en el primer capítol. La novel·la de Mann l’inspira en dues vessants: perquè situa l’acció al mateix lloc, els Alps suïssos, i perquè la intenció de l’anglès és anàloga a la de l’alemany, en aquest cas mitjançant un exercici periodístic enlloc de literari, de descriure un ambient decadent i els homes que hi ha darrera l’escenari. En paraules d’Andy Robinson, “si per a Thomas Mann la malaltia era la metàfora de la decadència de l’antic règim europeu del segle XX, en el Davos de la crisi del nou segle XXI, el pressentiment de col·lapse era la creixent divergència entre les Borses i l’economia real.”

Una de les temptacions que evita Andy Robinson, en parlar d’homes com l’expresident Bill Clinton, convertit en milionari gràcies al seu paper de filantròpic, és el mateix cinisme que gasten aquests homes que recorren a conceptes com progrés social, filantropia humanitària o igualtat d’oportunitats per avançar en el desmantellament de l’Estat i de la societat en interès del capital privat. La ironia salva Robinson de caure en el pamflet, mèrit gens menyspreable si tenim en compte les coses que explica. El capítol set, per escollir-ne un, se centra en la població suïssa de Zug, una petita localitat de dinou mil habitants que acull, en dos o tres carrers, 29.000 empreses, en 17.000 de les quals no hi consta cap treballador registrat. “Zug s’ha anat convertint en el paradís fiscal més agressiu de Suïssa”, diu Robinson, al temps que recorda que el tipus mitjà de l’impost sobre societats en els països membres de l’OCDE s’ha retallat del 50 per cent el 1950 al 25 per cent el 2011.

Estructurat com un estudi de camp, “Un reportero en la montaña màgica” és exhaustiu. Des de l’origen del WEF –la Societat Mont Pelerin, formada per prohoms del lliure mercat com Friedman, Popper o Hayek- fins a les festes privades i els excessos dels Davos Men –Steve Schwarzman, conseller del fons d’inversió Blackstone, és conegut per devorar quilos de crancs a 400 dòlars la peça-; des de l’imperi dels grups comunicatius i els seus líders mediàtics –Juan Luís Cebrián va vendre el grup editor de El Pais a Liberty Acquisitions, fons que té com a soci principal un Davos Man, Nicolas Berggruen, i es va embutxacar 12 milions d’euros en l’operació- fins a la veritat sobre la remuneració dels executius –segons Ha-Joon Chang, “les pujades de remuneracions dels executius són la conseqüència d’un sistema manegat en el qual els consellers delegats subornen els accionistes perquè aquests aprovin salaris milionaris a canvi de dividends i pujades de preu borsàries a curt termini”.

El treball d’Andy Robinson (el podeu seguir al seu blog) traça al llarg de les pàgines un paral·lelisme entre els inicis del segle passat i els nostres dies, fluctuant entre el pessimisme, l’estupefacció i les lliçons de la història. La diferència és que, si després del crack del 29 el luxe era un tabú, després de la bancarrota de Lehman Brothers la moda ha recuperat certa nostàlgia estètica pels anys vint, vegi’s sinó el vestuari de la pel·lícula basada en “El gran Gatsby”, i la marca més cotitzada de jet privat, Gulf Stream, va incrementar les vendes un 30 per cent l’any 2012. Ens falta una part de la història, la tempesta que planava al final de “La muntanya màgica” i que en el llibre de Robinson només és una insinuació: s’acabaran els bons temps pels Davos Men? Esperem que l’any que ve torni a pujar la muntanya i ens ho expliqui, encara que sigui a les planes de La Vanguardia.

Anuncis