Etiquetes

, , ,

La Bel Olid i jo no som amics (es veu que ara tota ressenya ha de començar així). Ni som amics ni ens hem vist mai, només vam intercanviar uns tuits arran d’un article, intercanvi de cops que vull pensar que va acabar en empat i amb la promesa, per part meva, que compraria el seu últim llibre, “La mala reputació”. A part de comprar-lo, també l’he llegit, cosa que és menys evident del que sembla. I com que no som amics puc recomanar-ne la lectura i fins i tot creure que si no ho feu correu el risc de deixar-vos perdre un recull de contes boníssim.

Posats a fer confessions, haig de dir que sóc un intrús en el món de la crítica literària. Un intrús que no cobra, per ser més exactes.Per tant, lluny del professionalisme que fóra d’esperar, tinc una vaga idea de què és la literatura. Si hagués de definir-la d’alguna manera, la literatura seria el cigarret que una dona atrafegada abandona, encès, en el penúltim conte del llibre, “Per respirar”, i un poeta que no és poeta recull de terra i li fa unes calades “perquè de vegades els versos rebels que no sabia que escrivia afloraven en un gest absurd”.

Segur que la metàfora literatura=cigarret fumejant ja s’ha fet en algun altre lloc, però com que sóc amateur no tinc l’obligació de comprovar-ho.Encara diria més, puc afirmar que “La mala reputació” és un dels millors llibres de l’any passat sense haver-me llegit ni un zero coma dos per cent de tots els que es van publicar. Em baso, per afirmar tal cosa, en què la Bel Olid tira. I segons Josep Pla un escriptor, un bon escriptor es caracteritza per tirar, més que per apuntar. Els contes de “La mala reputació” estan ben escrits, però això ho sap fer tothom. Allò rellevant de la seva prosa és que tira, dispara, llança.

A més, a part d’apuntar i de tirar, la Bel Olid toca diana. Ho sé perquè la diana, en literatura, és la percepció del lector, somoguda en aquest cas per un lleu sisme que desplaça uns mil·límetres l’antiga idea de literatura –que n’amplia el sentit. “La mala reputació” és un catàleg de febleses que, per sort, no es dissolen en la vida quotidiana sinó que prenen la forma d’una ficció familiar i alhora estranya. Si fos un crític professional diria que l’escriptora s’acosta força a la veritat literària, però com que sóc un intrús em limitaré a dir que és un llibre que, coi, fa de bon llegir (sense tenir gaire clar si he ajudat o perjudicat l’autora, què hi farem).

Anuncis