Etiquetes

, ,

Quan el tedi fa forat en el meu petit cervell d’homínid recorro sempre a Bill Hicks. Internet està plena de les seves actuacions, barreja d’humor i lucidesa. “És fals que la marihuana et faci perdre vitalitat, diu, el que passa és que t’adones que l’esforç no val la pena. Sí, podria llevar-me a les sis del matí i anar a treballar unes hores en una feina que odio i que arruïna la meva creativitat -en el seu xou fa veure que es fuma un porro mentre parla- però també podria llevar-me al migdia i aprendre a tocar la cítara”. Jo, que em llevo cada dia a les sis del matí, tinc una lleugera idea del pensament que hi ha darrera d’aquesta broma a priori innocent. Imaginem que tothom fes el que realment li ve de gust: quantes persones anirien cada dia a treballar i quantes es dedicarien a la cítara? Segur que algun espavilat deu pensar: hi ha milions de persones que enlloc de dedicar-se a fer allò que els ve gust centren tots els esforços a trobar una feina, encara que sigui una feina de merda.

Clar, espavilat, hi ha tota la qüestió dels diners (agenolleu-vos i feu reverències), que marquen el valor dels objectes i dels serveis, siguin pisos, mòbils o la neteja de culs nonagenaris. Treballem per assolir béns al mercat (més reverències), com ara un sostre, roba i menjar -i un llarg i força fútil etcètera. Segons la teoria dels gurús econòmics, els mercats són la manera més eficient que tenim de relacionar-nos. Si no, els humans ens fotem a hòsties. Això fa que les relacions més fructíferes siguin comercials i que hi hagi una falera per vendre-ho tot, fins el gas que hi ha al fons del mar, encara que sigui a costa de provocar terratrèmols. Tot ben normal. D’altra banda, si et preguntes per què hi ha coses que surten de la natura com l’aigua, el sòl o el petroli que pertanyen a empreses privades la resposta és un mixt entre que han arribat primer i que han matat tots els que s’hi oposaven.

Intento imaginar què diria Bill Hicks sobre el desnonament del proper 16 d’octubre a Salt, Girona. Un edifici buit que unes quantes famílies fan servir, goita quin disbarat, per a viure-hi. El propietari, una entitat bancària, amb els seus accionistes i consell d’administració, vol que facin fora les famílies. L’edifici estava buit i ningú té intenció de comprar-lo, però prefereixen que segueixi buit a què algú l’aprofiti. Ja ho sé, ara em vindrà un apòstol del mercat lliure i dirà “és que si tothom fa això, clar, el preu dels pisos baixarà i a la llarga repercutirà en…” Oblida tota aquesta merda que inunda el teu cervell, company, i pensa. Si algú mana en aquest cony de país, o bé evita el desnonament o bé justificarà qualsevol acció que l’impedeixi, inclosa la crema de contenidors -poca conya, els contenidors tenen un club de fans entre els jutges que riu-te’n de Nuñez i Navarro.

Tal com diu David Graeber al seu llibre Debt, els primers que van veure una casa en termes monetaris van ser els lladres que volien entrar a robar-hi. Segurament necessitaven robar per sobreviure. Aquest és el punt: la necessitat. Posem que fa falta una carretera per accedir a un territori aïllat. El govern cedeix la concessió a una empresa que, a canvi de pagar la carretera, cobrarà un peatge a tots els que hi passin. Fins aquí, comprensible. Ara imaginem que al cap de trenta anys l’empresa ha guanyat tants calés com per pagar la carretera desenes de vegades i tot i així aquest trajecte en concret segueix sent un dels més cars d’Europa. Imaginem que l’empresa veu com el negoci recula i es treu de la màniga una rebaixa d’un trenta per cent en el peatge, rebaixa que surt de les arques públiques. Quina reacció podríem esperar dels ajuntaments que pateixen aquest desgreuge des de fa trenta anys? Una vaga de braços caiguts, promocionar l’impagament contra l’empresa, cridar la població a rebentar les màquines dels peatges? Doncs no, la resposta correcta és felicitar-se per l’acord, tot i que “segurament no és perfecte”. 

Toca-la un altre cop, Bill.

Advertisements