Etiquetes

, ,

Fa uns dies era a la llibreria de l’estació de Sants fent temps i vaig adonar-me que no hi havia ni un sol llibre en català. Ni per equivocació. Recordo que abans hi havia un parell de lleixes dedicades als best sellers, però ja no deu ser bon negoci. A la sortida, desolat, vaig topar amb un home de melena blanca, distret amb el mòbil. A la motxilla i a la samarreta hi duia impresa una estelada. Vet aquí on van a parar els diners dels catalans, vaig pensar. La comercialització de sostenidors independentistes és només la conseqüència de l’entusiasme que genera la independència entre alguns catalans, i tampoc cal treure’n conclusions demolidores. Al cap i a la fi, és natural que per evadir-se de segons quins missatges hi hagi qui s’aixoplugui en l’alegria de calçar unes vambes estelades i de donar-se les mans en la interminable cadena humana de l’onze de setembre.

El cartell de CiU és el penúltim d’una sèrie d’errors que posen en evidència el lideratge dels partits i dels polítics en general. Tot i que els bunyols constants a què ens han acostumat no erosionen la il·lusió de la part dels catalans convençuda, rebaixa el nivell del debat cada cop més. Una repassada als mitjans és suficient per embrutir la voluntat de qualsevol; el vocabulari mateix és una baluerna pesada, ple de feixistes, separatistes, traïdors, estructures d’estat, etcètera. I si llegim els comentaris dels lectors, n’hi ha per plorar. La meva impressió és que una part de la ciutadania que en principi estava a l’expectativa, es comença a cansar de tot allò relacionat amb “el procés” –anomenat així, suposo, per temor de dir-ne rebel•lió. Precisament la part de la societat decisiva en un hipotètic referèndum d’independència que, com passa en tota votació, es decantarà per la teoria del mal menor.

La teoria del mal menor diu que, en cas d’haver d’escollir entre diverses opcions, un percentatge important de persones escollirà la menys dolenta. El mateix pragmatisme que explica el vot útil, per exemple. La mateixa idea que hi ha darrera de l’article de Montserrat Roig sobre el referèndum constitucional de 1978, que comença dient que la Constitució ni li agrada ni és la seva i acaba escrivint que “votaré que sí perquè prefereixo la discussió que la clatellada, les corbates que l’uniforme, l’ensopiment que els tancs. El que no voldria és que fos el darrer sí” (Diari d’uns anys, Acontravent, 2011). Més ens valdrà no jutjar les circumstàncies de la Roig i dels seus coetanis des de les nostres conviccions, si pretenem treure alguna lliçó del passat. Els que volem que guanyi el sí hem de ficar-nos al cap que per moltes estelades que pengin dels balcons, la victòria depèn de saber fer de la independència el mal menor. I això passa per pujar el nivell.

És urgent que comencem a fer debats polítics, més enllà dels greuges i de les motivacions històriques que ens puguin donar la raó. Quin model educatiu volem tenir? Quina política d’immigració? Hem d’estar dins de la Unió Europea (no es tracta de saber si ells ens volen, sinó de si nosaltres hi volem ser)? Com funcionaran les pensions? Volem seguir pagant el deute? Quantes hores volem treballar? Quina postura adoptarem pel que fa al canvi climàtic? I sobre els drets de propietat intel·lectual, què en pensem? Com redactarem la constitució? L’interès és saber fins a quin punt som capaços de manejar la il·lusió i convertir-la en matèria de debat a l’alçada dels que tenen lloc a la comunitat internacional. A mesura que ens allunyem dels insults i del soroll i prenguem consciència de les possibilitats creatives que s’obren davant nostre, el menys dolent serà optar per la independència, perquè no hi ha por més gran que la de deixar perdre una oportunitat.

Advertisements