Etiquetes

, , ,

A twitter hi ha algunes patums molt susceptibles. No és el cas de Quim Monzó, que em va bloquejar amb tota la raó del món i amb qui, abans que ho fes, vaig poder mantenir un breu diàleg. Li vaig preguntar si seguia escrivint narrativa i em contestà que sí, que seguia escrivint contes però que fins que no es resolgués el problema dels drets d’autor no publicaria res. Si un dels millors escriptors en català prefereix guardar els papers al calaix que publicar-los, la situació és greu, vaig pensar. El Monzó té por que les hores que dedica a escriure no tinguin un rendiment monetari, és comprensible, però crec que s’equivoca –no ha de tenir cap por.

Fa uns dies l’avió del president bolivià Evo Morales va ser forçat a l’aterratge quan sobrevolava l’espai aeri austríac. Les autoritats sospitaven que a l’avió hi anava Edward Snowden, l’analista estatunidenc que ha revelat informacions sobre els mètodes d’espionatge de l’agència de seguretat nord-americana. Sembla que no hi tingui res a veure, tot plegat, amb les prevencions de Quim Monzó contra la pirateria, però estem parlant tota l’estona del mateix, de la sobirania. Ara que a les quatre províncies se’n parla tant, és pertinent recordar que la possessió d’un carnet d’identitat no significa gaire res en l’exercici de la sobirania. En el cas que demà Catalunya accedeixi a l’estatus de nova república independent haurà de decidir, com apuntava el Be Negre, si vol “ser espiada com un país normal”, és a dir, si s’apunta al club de la vaselina europeu o bé si practicarà una política exterior diferent a la que els successius governs espanyols han dut a terme des que Eisenhower va beneir el franquisme a canvi d’unes quantes bases militars i el control de la zona. Les reverències del ministre Piqué farien gràcia sinó fos que simbolitzen els vols secrets de la CIA.

No es tracta, només, de l’arrogància nord-americana. La història d’Snowden i d’Assange, amb tots els seus clarobscurs, té relació amb la sobirania digital, que al cap i a la fi és allò que preocupa a Quim Monzó. La Xarxa és l’oest que volen conquerir els cowboys del segle XXI i els drets de propietat intel·lectual en són les armes. S’intenta fer veure que la lliure circulació de continguts digitals és un delicte que viola els drets d’autor, i a través d’aquest argument, i del pretext del porno i dels lladres que abunden a tot arreu, pretenen sotmetre l’últim lloc verge de la Terra: una cosa és discutir com poden generar negoci els artistes que, com Monzó, amb les seves creacions eixamplen el món, i una altra de ben diferent és que per mor dels seus intermediaris s’estrenyi l’accés i la concepció d’internet.

Jo no sóc ningú per aconsellar-lo, però si fos Quim Monzó el futur de la meva literatura no em preocuparia en absolut. En tot cas, miraria d’influir per tal que les línies de Telefónica se substituïssin per les de qualsevol altra empresa (si fos pública, millor) que garantís un accés telefònic més barat i més ràpid –sobirania, també. A la llarga, com més gent arribi al dipòsit comú de la literatura, del cinema, etcètera, més beneficis n’acabaran traient els autors, si bé és cert que ja no podran viure de rendes sinó, en una mena de retorn a l’artesania, de les seves habilitats. La substitució del sistema anterior pel digital és com la independència, arribarà peti qui peti, per tant val més dedicar esforços a crear-la a favor dels nostres interessos que tirar de la malenconia.

Advertisements