Etiquetes

, , ,

La mala notícia és que l’ascensor social s’ha espatllat. La bona notícia és que l’ascensor social, la meritocràcia i totes aquestes rondalles de la vora del foc només serveixen per a fer pel•lícules de Hollywood. Ja m’enteneu, aquella història de l’home que perd la feina, la família i tot el que tenia significat a la seva vida, i que gràcies al seu esforç aconsegueix derrotar els obstacles. En principi, tot és molt maco, però en el pou de la història hi ha un missatge terrible que se’ns grava amb tinta indeleble: tant tens, tant vals. I una altra cosa, tothom sap que a la vida real, que és a la vida que surt a Hollywood el mateix que l’economia real és a l’economia que surt als telenotícies, els premis no van en funció del talent, de l’esforç o del mèrit que acrediti una persona, sinó més aviat en funció dels contactes –del poder-, dels interessos –dels diners- i de la cobdícia –de l’egoïsme- que ostenti. Tota la resta, és soroll.

Per molt equivocades que siguin les seves idees, hi ha un fons que les persones honestes posseeixen, un fons de veritat que m’agradaria tenir. Expressada en l’instint, aquesta veritat els empeny a actuar de forma correcta. La ideologia té un topall, i és aquest: una idea no et fa més bo, igual que llegir llibres no és la porta a la intel•ligència ni estimar els animals bojament et torna més sensible ni per ser ric ets millor que ningú. En canvi, ser honest és admetre que potser, encara que t’agradi pensar el contrari, tot el que tens no és tant mèrit teu com fruit de l’amor que la teva família, els teus amics, la teva parella o qui sigui han projectat sobre tu. Que tot el que tens no és cap premi ni res que t’hagis guanyat tu sol. Per la mateixa raó, podrem admetre que som partíceps de la desgràcia dels altres, que no vol dir que en siguem culpables sinó que formem part de la mateixa cadena.

Les males notícies són que estudiar no assegura pas res, i el que menys assegura és obtenir una feina estable; que, de fet, les feines estables tendeixen a la desaparició i que les diferències entre classes augmenten, entre països i dins dels països. La bona notícia és que som més. Anem un pèl tard, cert, però encara no hem perdut del tot. És temps de prendre decisions i la primera d’elles, com diu l’Andreu Barnils, és saber si ens volem quedar amb el pare (capitalisme) o amb la mare (democràcia). Sap greu, però és hora de dir-nos adéu, pare. Si ens limitem a esperar, actuarem com aquell home que dóna pa als coloms; segurament els coloms hi serien igualment, però tampoc cal alimentar-los. Hem d’anar a viure amb la mare a una casa nova i superar el divorci com bonament poguem. Ja tenim una edat.

Potser només escric tot això des del ressentiment que em provoca no haver guanyat mai cap partida al Monopoly, el joc per excel•lència del capitalisme en què perquè un guanyi tots els altres han d’anar a la bancarrota. Es veu que el joc se’l van inventar durant la crisi de 1929 per advertir de l’estafa que patien els inquilins, tot i que al final s’ha imposat com una eina que ensenya l’abecé de la societat nord-americana, escampat arreu del món, sobre guanyar i perdre i el mèrit d’enfonsar els teus veïns. Doncs bé, ara és moment de jugar al Co-opoly, en el qual si un sol jugador va a la misèria, la partida s’acaba, de manera que pel teu propi benefici t’interessa que tothom se’n surti. Dec ser un ingenu redomat, però la lliçó d’aquest joc és una de les primeres que intentaré explicar al meu fill: o ens escalfem tots o tirem l’estufa al riu.

 

Anuncis