Etiquetes

, , , ,

La revolució que ve tindrà cara de dona. Alguns noms: Teresa Forcades, Carme Forcadell, Muriel Casals, Ada Colau i Mònica Oltra. Dubto que les dones governin, per força, de manera diferent als homes (ehem, Merkel i Thatcher?) però la feminitat, entesa com una qualitat forta -i que no posseeixen totes les dones, ni en la mateixa proporció-, sí que aporta a les dinàmiques de poder uns elements desconeguts fins ara. Serveixi aquesta introducció com a tret de sortida de la ressenya de “Caminaràs entre elefants” (Columna, 2013), de Ferran Torrent, una mena de retrat de l’advocada i política Mónica Oltra, assot del Partit Popular valencià. La publicació d’aquest llibre és una notícia important. S’ajunten el millor novel·lista, i per tant un ull clínic excepcional, i la política més influent de l’oposició del País Valencià i el resultat apunta algunes claus, poc desenvolupades, del futur.

En un dels capítols l’acció es trasllada al Gran Casino de València. L’escriptor de Sedaví es delecta amb els passos d’Oltra entre les taules de joc, encuriosida pel funcionament i sotragada per la quantitat de diners que mou la clientela. Inconscientment o més aviat no, Torrent la col·loca enmig d’un espai que actua com a reflex del cul-de-sac capitalista. En la meva època de croupier, baixar a la sala després del descans normatiu equivalia al descens als inferns. T’havies d’obrir pas entre una colla de zombis de la tercera edat abocats a la ruleta, alguns vampirs s’abraonaven a tu per xuclar-te els números guanyadors i finalment uns licàntrops et fulminaven amb la mirada quan escombraves els seus diners cap a la banca. Hi ha, però, un altre tipus de jugador, el que juga per plaer, per l’emoció del risc, il·lustrat en el Sebastià, Roget, amic de Torrent. La confrontació entre la dona que ha estès la consigna “no és una crisi, és una estafa” i un jugador de raça dóna possiblement les millors pàgines del llibre:

“Mònica: Ets un idealista.
Sebastià: Jo? -com si l’hagueren insultat.
Mònica: Sí. Tens poques possibilitats contra la banca, però tens il·lusió per guanyar. En el fons ets com jo, en la política.
Sebastià: Jo no sóc marxista.”

Durant tot el relat (ni biografia, ni assaig, ni crònica) s’alternen punts àlgids en forma de diàleg amb capítols estrictament periodístics, com una relació de titulars de diari sobre el cas Emarsa o el perfil biogràfic d’Oltra ordenat cronològicament. El lector es fa una idea del microcosmos valencià, almenys d’una part estimable que des d’aquí sovint es menysprea i, d’altres vegades, es magnifica, però hi manca una coherència interna, a causa segurament de la pressa per enllestir l’encàrrec editorial. Al final, amb l’epíleg d’Enric Morera, portaveu de Compromís, ens queda un regust estrany, a despit de les converses entre Ferrant Torrent i Mònica Oltra, que donen moments impagables. Valgui com a mostra un altre fragment que comença amb la diputada elaborant un discurs emotiu, que no sentimental, de la política:

“- No ho sé. Potser l’esquerra donem un valor preponderant a la ideologia. La dreta ho té més clar, amb la intel·ligència emocional com a metàfora. Hi ha una manera d’adquirir saber a través de les emocions. D’això se’n diu empatia. Pense que és potent empatitzar amb el cabreig de la gent. Jo m’emprenye, però tinc les idees clares. Per tant, això, des de l’esquerra, ho hem menyspreat i és un error. Els ciutadans volen algú que puga sentir el mateix que ells. Estan farts d’impostures. Jo vaig al Parlament (sóc diputada i conscient del que això suposa) i m’expresse com a ciutadana. A mi m’agradaria que em defensaren així. Pots o no canviar les coses, però la postura ha de ser ciutadana. Al carrer, a les manifestacions…

– No diferencies entre dona ciutadana i política?
-Jo no faig política per a rebre vots. Ni m’ho plantege. ¿Quan tu fas un llibre penses en les vendes?
– Pense en el relat que m’agradaria llegir, no en allò que els lectors em demanen.
-Exacte.”

A pesar que sigui un pèl irregular, el relat delata el gradual procés d’admiració de l’autor cap a la protagonista, i aquesta és la nota més poderosa i autèntica -i contagiosa- del llibre. De manera que, a mesura que entrem a casa de Mònica Oltra, que descabdellem amb ella la “xarxa clientelar de cercles concèntrics” que formen el nucli de la corrupció; a poc que toquem la dona que hi ha rere les samarretes de protesta, el llibre cobra sentit, i això em sembla que és el millor que es pot dir, tant de Ferran Torrent com de Mònica Oltra.

Anuncis