Etiquetes

, , ,

Les tradicions catalanes hi són perquè, a part de fer bonic, fan caixa. És un comportament més innovador que qualsevol de les idees de Pau Garcia-Milà perquè conjuga la cultura i el negoci d’una forma gens superba ni grandiloqüent. Pel que fa a Sant Jordi, tothom sap que el drac encara és viu i que no mata ningú: fa la feina bruta al suposat heroi, que en realitat és esclavista. Això de la sang i de les roses encara cola, però la relació amb els llibres se’m fa més abstrusa, una maniobra del gremi de llibreters que, pobres, sempre han viscut en precari. Tot just la gent començava a estar alfabetitzada que algun carallot s’inventà la televisió. Després es freguen les mans creient-se allò que la cultura està de moda, que els llibres són l’antídot contra les guerres i tal, i un altre carallot s’inventa internet. En fi, els tres llibres que recomano s’han de llegir, però sobretot s’han de comprar.

En primer lloc us commino a regalar “Jo només il·lumino la catalana terra” de Valero Sanmartí (Ed. Males Herbes, 2013), la perla que s’amaga entre el munt de llibres sobre la independència que veureu exposats aquests dies, tots ells ben solemnes i perfumats. Que si els calés, que si les infraestructures, que si la mare de Duran i Lleida feia els millors macarrons de les terres de Ponent, però, i l’actitud? Valero Sanmartí ens porta l’actitud de menester davant conflictes històrics com el catalanoespanyol i també davant la vida, així, en general. Fora les dades i els matisos, els articles reunits en aquest volum s’han escrit pel broc gros. Són com els guions d’un Bill Hicks català, si n’hi hagués cap. Amb un humor hilarant, no apte per espectadors de Polònia i derivats, els mites i les febleses catalanes van desfilant i desmuntant-se. Des de la Bibiana Ballbé fins el turisme rural, el Barça o l’euskalfília, els tòtems de la catalanitat es desgranen a cop de destral. Un llibre totalment necessari i molt ben escrit. Només un defecte: la part dels quillos. “La part dels quillos, confessava l’autor, és com la cançó psicodèlica d’un disc: faraònica, virtuosa, onanista i només la gaudeix el músic”. El disc és, no obstant això, memorable.

El segon llibre que recomano és “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” d’Albert Forns (Ed. Empúries, 2013), la típica novel·la postmoderna que transita entre ficció i realitat com ho fa el nen surfista de l’anunci de Cola-Cao damunt les onades. Suposo que es capta el to irònic. Típica? És com dir que els plats de Ferran Adrià són menjar de gos. De típica, res. Ara podria fer veure que no he llegit l’elogiosa crítica de Marina Porras i afusellar-la paraula per paraula, i després, si m’enganxen, vestir-ho d’homenatge. Gairebé ho ha dit tot, en la seva ressenya, o sigui que hi afegiré només un parell de consideracions. Una certesa: l’escola vilamatiana, de la que beu Forns, inscriu “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” en la tradició novel·lística dels nostres temps, fragmentària, inacabada, curulla de marques i de cites, que expressa a batzegades la fragilitat del segle vint-i-u, el balanceig del món tibat per forces més o menys vaporoses. La identitat, i amb ella el món de l’art, ocupa gran part d’aquesta novel·lística. (El que ja no és tan comprensible és que la política també se n’ocupi, de la identitat, enlloc d’atacar l’acaparament de recursos naturals i socials). I un dubte: pretén l’autor convertir-se, com el protagonista de la seva novel·la, en un personatge? Ho dic perquè, de cara al futur, també necessitarem estrelles literàries i m’ha semblat que l’Albert Forns, encara que em bloquegi al twitter, és un bon candidat.

Com a complement al llibre del Forns, el meu últim suggeriment és “El banquer” de Núria Cadenes (Edicions de 1984, 2013). Si el món fos un lloc just, que ja sabem que no ho és, aquesta novel·la li passaria la mà per la cara a qualsevol cosa que hagi escrit Pilar Rahola. De fet, per ser justos, s’hauria d’enfilar a la llista dels més venuts a fi que un dia no gaire llunyà un productor espavilat s’adoni que hi ha material per fer-ne una sèrie. Si abans parlàvem de l’esperit del temps, ara hauríem de mencionar el ritme de la vida com l’element que batega en els retalls de biografia que composen la novel·la. A partir d’una estructura aparentment senzilla, Cadenes aixeca un edifici robust, acabadíssim. La vida del pirata reconvertit en banquer Miquel Lluc, diuen que inspirat en el mallorquí Joan March, té tots els clarobscurs, la grandesa i la malvolença, la gradació de colors que pren una vida exagerada. La gesta de Núria Cadenes va més enllà d’una mera exposició de fets a través d’una prosa exquisida. És aviat per dir-ho, però fa tota la pinta que “El banquer” suposa un dels pics i possiblement la confirmació del rebrot de la narrativa i, en concret, de la novel·la catalanes, al contrari dels pronòstics que l’enterren si fa no fa cada lustre. En resum, conté més veritat una línia d’aquesta novel·la que l’hemeroteca de La Vanguardia -tot i que això tampoc és tan difícil.

Anuncis