Etiquetes

, , ,

Sento decebre els conspiranoics: la CUP no és un invent del CNI. Tampoc és un experiment acadèmic, més aviat al contrari. Convertits, alhora, en arqueòlegs i detectius, Julià de Jòdar i David Fernàndez apunten algunes solucions a la incògnita en el llibre “Cop de CUP”, al qual m’apropo per fer-ne una lectura crítica, des de dins, que en ocasions sobrepassarà el propi text – la intrahistòria d’aquest assaig acaba amb un dels seus coautors, David Fernàndez, com a diputat al Parlament. La incògnita de la CUP té a veure amb un fenomen més gros, inscrit en la Gran Crisi (econòmica, energètica i democràtica). Per dir-ho diferent: la CUP no solucionarà els problemes mundials, però entendre el seu projecte pot posar llum a les pràctiques polítiques alternatives que s’estan bastint arreu.

Una de les novetats de la CUP, que el llibre que comento contradiu en part, és que li fa mandra autodefinir-se. Hi ha una història –l’Esquerra Independentista nascuda al voltant dels setanta-, un punt d’inflexió –el procés de Vinaròs- i una idea central –no hi ha alliberament nacional sense el social-; el que no hi ha és una voluntat permanent de fixar la seva identitat, ni sociològica ni ideològica. És una novetat, en tant que tot el que envolta la catalanitat desencadena un reguitzell de debats que tenen com a centre la pròpia llengua, tradició i psicologia catalanes. Es pot dir, exagerant una mica, que el català només sap parlar de la catalanitat, en un bucle de mirades al melic. Sigui per via de l’autoreferència infinita, sigui per via de la fugida endavant, és lògic que un cos monstruós es llepi les ferides. I és que, seguint la tesi de Josep Anton Fernàndez a “El malestar en la cultura catalana”, el català és un zombi –un mort ben viu.

La clau de volta de la CUP és la indefinició, expressada en la pluralitat de veus i en les qüestions que pengen del debat intern, metamorfosada en la combinació de la prosa, intermitent i vigorosa la de Fernàndez, acabada la de Julià de Jòdar. Indefinició que connecta, per una banda, amb el poble que l’acull, és a dir, amb el projecte inacabat del catalanisme. I per altra banda, connectada amb les demandes als moviments socials, per exemple el 15M, de tenir programes clars. Se’ls acusa sovint, tant als MMSS com a les candidatures alternatives, d’inconsistència política i de no presentar una alternativa real, oblidant que la reconstrucció de la solidaritat de classe ja és, per sí sol, un objectiu i una prioritat. La seva política consisteix en el propi moviment, que agafa posicions abans que els canvis que s’auguren ens esclatin a la cara. En aquest sentit, el periodista Rafael Poch planteja l’època actual com una disjuntiva entre 1848 i 1930: o bé una revolta popular de caire transformador, o bé l’avantsala del terror.

L’altra novetat de la CUP, matisada en el llibre, és la unitat d’acció. Això es veu de seguida observant el recorregut de l’independentisme català dels últims quaranta anys, en què el batibull de sigles, desavinences i fragmentacions manifesten les postures divergents de cara a dibuixar una estratègia. Encara que sigui a costa d’un sí crí(p)tic, la CUP manté l’equilibri gràcies a la unitat en l’acció, per això deia que no es rabeja en saber qui és, sinó en què fa i com ho fa. D’aquí l’organització en nodes autònoms i l’arquitectura força caòtica, descentralitzada, de l’estructura, que fuig de jerarquies i de lideratges individuals –i que s’emmiralla en la Xarxa. I d’aquí també el debat permanent, la sensació d’estar sempre en construcció, a la vegada que els entrevistats, els de la corda i els que no ho són tant, destaquen el treball obstinat de les CUP com a signe distintiu.

Treballadors, però d’una manera diferent al mite del català que de les pedres en fa pans. En contra d’aquest mite, de fet, que té la seva màxima expressió en la idea que el pujolisme va triomfar perquè encaixava com un guant amb el país, la CUP no es resigna a aquesta imatge i reclama la tradició llibertària i obrera de principis del segle passat, relligada per la lluita emancipadora post colonial i contracultural de finals dels seixanta i principis dels setanta. Acabo amb les paraules d’Ivan Miró, que es troben a l’epíleg de Cop de CUP, respecte els origens i les seves correspondències: “Des d’una perspectiva històrica, i a causa precisament de la manca d’un Estat propi, els i les catalanes hem construït la nostra organització social, política, econòmica i cultural de forma no estatal; des de les societats obreres de resistència de 1855 fins a l’economia popular, cooperativa i mutualista entre 1870 i 1939; des dels ateneus, sindicats, escoles lliures, casals, entitats culturals i teatrals, corals i orfeons, fins a les institucions científiques, literàries, educatives, al llarg de la nostra història contemporània i fins a la derrota de 1939, la Catalunya moderna i emancipadora articulà la seva solidaritat social des de l’autoorganització col·lectiva, això és, sense i contra l’Estat”.

Advertisements