Etiquetes

, , ,

Ja que la bona gent de l’Ateneu m’ha cedit el seu espai, convertiré aquest article en una mena de publireportatge. Primer de tot, s’ha de dir que l’Ateneu Vilanoví és un antídot contra la por. Dono per fet que tothom ha vist les imatges enregistrades del cel dels Urals travessat per un cos fulgurant a l’horitzó, i també dono per fet que els meteorits ens captiven a tots per igual: els humans som una sola cadena, una vulnerable i mesquina espècie a la intempèrie. Tinc por, ho reconec; davant de la immensitat d’un univers que ens llança pedres gegants sense que sapiguem d’on vénen i al costat del qual som tan petits, però sobretot perquè els vincles que hem creat els humans són eficaços en coses com ara transportar presos que patiran tortures (fins a 54 països han col•laborat amb la CIA) i s’equilibren a partir de qui la té -la bomba nuclear- més grossa. En resposta a l’atuïment i al neguit, jo m’encomano a l’escriptura, però a les meves mans és una eina imperfecta.

Deia que l’Ateneu Vilanoví és un poderosíssim antídot contra la por. A nivell biològic, la por és un mecanisme de supervivència, l’alarma que salta i permet detectar un perill. A nivell pràctic, la por paralitza. La indústria de la por no va de pel•lícules, va de notícies que construeixen un present tortuós, inevitable. Escapar-ne és difícil. Un Ateneu actua de presa de terra a la tensió informativa que enrampa per saturació. Es pot dir que l’Ateneu Vilanoví és invencible, igual que Batman. De fet, més invencible que qualsevol mite nord-americà, perquè els ateneus vénen de molt lluny i volen arribar més lluny encara. Els seus membres poden ser fràgils, humans, com Bruce Wayne, però el marc de convivència que existeix al seu voltant els impel•leix, com un ratpenat de llum projectat contra la nit – i amb aquesta acabo les analogies de superherois, ho prometo.

Cap por és menyspreable. Potser ets a una manifestació i de cop t’adones que t’encerclen i et dediquen una pila d’insults. Seria una por buscada, diguéssim. Ara, l’Ateneu Vilanoví és un antídot contra una por molt pitjor: la por de perdre-ho tot, de quedar-te a les fosques i de no entendre res. Una por que neix a redós de l’avarícia, s’alimenta del terrorisme financer i es deixa agombolar per la desconfiança. Contra tal enemic, a primera vista, a l’Ateneu no s’hi fa res de l’altre món: acull entitats, convoca actes i assemblees, exposa quadres, dóna lloc a l’esport… Filant prim, però, s’hi detecta una teranyina de relacions humanes que oposa l’ètica a l’interès. El compromís, a la indiferència. La seva força creix -si es vol, contradictòria i delicadament- com més va més allunyada de la por. Sense artificis ni teories ampul•loses, l’Ateneu Vilanoví (com qualsevol entitat cultural, associació de veïns o plataforma de lluita) aplica la doctrina Gramsci: pessimisme de la intel•ligència, optimisme de la voluntat.

Advertisements