Etiquetes

, ,

El paisatge urbà canvia. Tota generació accepta els canvis, a condició que quan passegi pels seus racons d’infància i d’adolescència pugui assenyalar de tant en tant alguna taberna, algun banc en què li van fugir les hores i que suposen la reserva de memòria que, en la dosi justa, li permet tocar de peus a terra. D’això se’n diu tradició, que no té massa a veure amb el tradicionalisme. Tradició és anar a fer un quinto al celler de Can Solà; tradicionalisme seria posar-hi una placa a la porta, tancar-lo i que es convertís en punt de pelegrinatge. Josep Pla, per exemple, era conservador en el sentit de mantenir les tradicions, més que en el de convertir-les en tradicionalisme. Enmig d’un genocidi cultural, ho trobo raonable.

Zygmunt Bauman al festival de reggae Rototom. La foto que il•lustrava l’article, un ancià amb els cabells electrificats al centre de la platja de Benicàssim, em va remetre a un professor d’ulls de rap i boca de calamar, de nom Javier Barraycoa, que va ser el primer que vaig sentir a parlar de Bauman. Llavors jo estudiava per ser detectiu privat i el filòsof polonès encara no havia patentat el seu concepte estrella, la societat líquida. El senyor Barraycoa passejava per l’aula amb uns aires de suficiència que, pel que sé, encara gasta, donant les seves tradicionals lliçons de mestretitesa, quan va citar Zygmunt Bauman i, com que és un nom atípic i a més el professor Barraycoa deia coses interessants tot i que exhalés una aura d’afectació que el feia ensopidíssim, se’m va quedar gravat.

Bauman va inventar la noció de líquid aplicada a qualsevol aspecte, com demostren els seus llibres “Vida líquida”, “Modernitat líquida”, “Amor líquid”, etcètera. Si això fos un article per dummies ho resumiria així: ja no hi ha valors sòlids, les tradicions són estantisses i el present es caracteritza per la promiscuïtat i la inconsistència. Qualsevol carrer de Vilanova li dóna la raó, al bo d’en Bauman: fluctua entre cartells de traspàs i aparadors nous de trinca. Avui la merceria que l’avi Josep va obrir al capdamunt de la Rambla està decorada amb una dona en calces i sostens i els gols de Di Stefano que l’avi Antonio cantava al bar Rosales ressonen en el buit.

L’evolució del paisatge, com gairebé tot, s’accelera. El mal no és només que tanquin els teus llocs preferits, és que no tinguis temps de substituir-los per altres. Tampoc cal dramatitzar, ja se sap que l’important són les persones. Però si sortim de la psicologia barata, hem d’admetre que l’imaginari personal, i el col•lectiu, base de totes les idees i, per tant, de la cultura, també està fet d’espais concrets. L’avantatge és que, en principi, els governants no poden vendre els carrers sencers, i fins on arribi la nostra memòria arribaran els nostres dits assenyalant aquell indret: allà hi havia un bar on (potser inventarem una mica, tant li fa) hi bevia Zygmunt Bauman.

Advertisements