Etiquetes

, , ,

Quantes vegades al dia escoltem que el món és molt complex? N’hi ha prou d’escoltar-los esgrimir la complexitat del món per saber que un articulista o un tertulià són poc consistents. La complexitat del món és la consigna dels nostres dies. És el desordre, el tsunami vessat damunt de la vida, allò que Bauman anomenaria realitat líquida però que nosaltres, menys sofisticats, en diem anarquia. Fixeu-vos si n’és de complex, el món, que un manifest poca-solta ha bastat per girar la clau d’un raonament poc matisat tot i que llargament madurat en el meu inconscient. De fet, ja tenia enllestit un article ple de sarcasme contra la caterva d’intel·lectuals que hi ha darrera del manifest en qüestió -amb els ciutadans que hi han signat després no m’hi fico- quan m’he adonat que no hi fa res, que tant se val que sigui un paper reaccionari, sobrat de retòrica i mancat d’accions concretes que recolzin els seus arguments; res d’això és important. El que de debó suposa aquest manifest és la retirada, per dir-ho així, d’una companyia teatral. Rosa Regàs, Ramon de España, Jiménez Villarejo, Ana Maria Moix, José María Mena i un reduit etcètera de comediants fan la darrera funció dedicada al seu partit-mecenes. Veuen venir el tsunami de la complexitat i fan bonament el que poden, una distracció que et fa girar el cap un instant.

Fa unes setmanes vaig llegir això:

“…Jo m’imagino la situació de la següent manera. Tots nosaltres a la platja contemplant una onada de trenta metres que ens engolirà sí o sí. Tan se val còrrer, muntar manifestacions, buscar culpables, violar en grup la noia que ens agrada, consumir heroïna, resar al bon déu, cremar la casa del bon déu, torturar un gos, flagel·lar-nos, què sé jo, vostés sabran quines perversions guarden dintre seu per quan arribi el dia del Judici Final: tots acabarem engolits per l’onada de trenta metres que contemplem. Aquesta certesa, més que abocar-nos a la depressió o a la melanconia, ens hauria de portar a l’alleujament. Va sí, que acabin d’una puta vegada amb nosaltres, acabem amb aquesta agonia, ‘nem a llegir el pròxim capítol que ens té preparat la Història, que aquest se m’està fent refotudament llarg…”

I llavors, després d’una lectura en diagonal del manifest “federalista i d’esquerres”, em vaig adonar que la funció s’acabava. La metàfora de la vida com una obra de teatre tenia gràcia perquè s’identificaven els dos espais que, en menor o major mesura, podíem ocupar: la platea i l’escenari. Si estirem la metàfora, es pot acordar que la complexitat del món, esbombada als quatre vents, no és res més -ni res menys- que l’intercanvi de rols entre actor i espectador. I per altra banda, les obres de teatre representen una porció del món mitjançant una estructura (guió, personatges, actes) que esdevé, més o menys, una forma d’ordre. L’ordre. La llei. L’autoritat.

El tsunami.

Dalt de l’escenari els secundaris volen fer de protagonistes, n’hi ha que cremen vius, d’altres animen els observadors de la platea a pujar, algun cobra un sobresou fent de guia turístic, la guionista perd la veu mentre dóna indicacions als pocs que li fan cas. A la platea quasi ningú mira l’obra: juguen a cartes, insulten, discuteixen sobre les millors frases, fan un espectacle alternatiu al pati de butaques, en fi, un descontrol.

El periodista Guillem Martínez s’ha empescat un concepte, la Cultura de la Transición (CT), que posa nom a l’embalum cultural de la transició espanyola. Una teoria que explica la cultura dels vuitanta com un eco de la seva política; mentre l’Alaska i els pegamoides feien un cant a l’estultícia, Felipe González començava a practicar l’art del bonsai esquilant el NO a l’OTAN. El concepte de Guillem Martínez funciona perquè el període va ser molt creatiu, el big bang de la política espanyola, i és útil per etiquetar els engranatges que van sorgir d’aquella època. Entesa, la CT, com un mètode i una pràctica, de les quals els impulsors del manifest federalista, la majoria, en són deutors. Eren joves i, sobretot, que s’entengui que no és una cosa de l’edat, tenien la capacitat de somniar el futur. La diferència entre els actors i els observadors és aquesta: no la vanitat, no la glòria, sinó la imaginació. Representar un paper és crear-lo. Vaja, res que Belén Esteban o Shakespeare no coneguin. El problema és que, tal i com deia Nietszche (segons Ramon Barnils), qui es passa lluitant quaranta anys contra un drac, s’acaba convertint en un drac. O dit d’altra manera: quan l’amnistia es transforma en amnèsia corres el risc d’adoptar avui les estructures que combaties ahir.

I passa el temps i la imaginació es corca perquè has utilitzat els mateixos estris que el drac que combaties i ja no representes gaire més que un vell fent un soliloqui amb una calavera a la mà. L’estímul creatiu s’ha petrificat en una cadira, en un càrrec. Podrien haver-se retirat i rebre un aplaudiment o com a mínim un silenci còmplice, però han escollit fer la darrera pantomima. Mentrestant, som el mateix públic que enlloc d’un escenari té davant una onada immensa de trenta metres. L’onada passarà i nosaltres quedarem. Ja va sent hora que s’acabi la funció i comenci la vida.

Anuncis