Etiquetes

, , ,

L’Albert Sánchez Piñol és una aposta segura. “Victus” és la seva darrera novel·la, escrita en castellà, sobre el setge de Barcelona de 1714, i no defrauda en cap sentit: està ben escrita, compta amb un aparell documental extensíssim, que llisca pel text sense enfarfegar-lo, i és altament addictiva. Un d’aquells llibres, escassos, la qualitat dels quals no serà inversament proporcional a la seva vida comercial. Les etiquetes de novel·la històrica o de novel·la negra són útils pels bibliotecaris i per les editorials, però a l’hora de la veritat són un inconvenient pel lector perquè el desvien de l’autèntica naturalesa d’allo que s’hi explica. Que hi surtin detectius, astronautes o templaris no aporta ni treu res al valor de la novel·la. De fet, són elements circumstancials al voltant de la idea que vol transmetre l’escriptor, igual que ho són l’estructura, el punt de vista, les il·lustracions o el tipus de lletra escollit.

Sánchez Piñol ha estat valent, en primer lloc per canviar d’idioma. Una cosa és que siguem bilingües de fireta i l’altra és que un escriptor professional faci un totxo de sis-centes pàgines amb una llengua diferent a la que ha utilitzat sempre per escriure. El resultat, puntejat ci i llà de catalanismes intencionats, és equiparable en riquesa lèxica i gramatical a qualsevol de les novel·les de Javier Cercas i d’Enrique Vila-Matas, per dir dos dels millors escriptors catalans en llengua castellana. També és valent perquè “Victus” tracta un dels períodes més estudiats i rebregats de la història, la Guerra de Successió entre les potències europees del moment. I és valent perquè s’enfronta a un dels mites de la nació catalana, en aquest context de guerra, com és el setge de 1714.

Mitjançant el protagonista, Martí Zuviría, a voltes covard i a voltes rebel, travessem l’escenari de les batalles. L’absurd de la guerra és un dels temes. L’amor hi és molt present, també. Com que l’autor té les mans lliures pel fet d’escriure una novel·la i no un manual d’història, s’hi retrata el comportament galdós de la classe política (Rafael Casanova no queda gaire ben parat), sobretot en contraposició als barcelonins, els herois de la novel·la. Quan va acabar la novel·la, Sánchez Piñol va escriure al facebook que li havia costat però que algú ho havia de fer. Talment així: feia falta desbrossar la història i equilibrar el relat. Al fossar de les moreres sempre hi he sentit una vibració especial. Sabia què hi havia passat, però ara sé què significa.

La potència del 1714 necessitava “un fabulador nat”, com algú el descrivia, per salvar els esculls de la llagrimeta, del patrioterisme i de l’avorriment. Cadascú és lliure de fer el que vulgui, però no se m’acut millor lectura pel cap de setmana vinent, que s’augura plujós, que les aventures d’un poble digníssim atrapat enmig d’una guerra explicades per un bandarra que se’n fot del mort i de qui el vetlla.

Anuncis