Etiquetes

, ,

Mig refredat mig mandrós, la tarda de dissabte la vaig passar enganxat a la tele. Malgrat que hi facin molta merda, continua sent un dels millors invents de la humanitat. Primer vaig tornar a veure “The Godfather” i després vaig seguir la retransmissió del concurs de castells. Us semblarà agafat pels pèls, però mentre m’emocionava amb la victòria dels Bordegassos pensava que la mateixa distància que hi ha entre un poder estatal i un poder popular és la que hi ha entre una organització criminal i una colla castellera. En un moment de la pel·lícula, el personatge de Michael, el fill del capo, li explica a la seva novia que el seu pare és com qualsevol persona amb responsabilitats, com un president o un governador, que tenen molta gent al seu càrrec.

– No siguis ingenu –li diu ella- el teu pare carrega molts morts a l’esquena.

– Et penses que un president o un governador no acumulen morts? Qui és la ingènua ara?

Les converses en penombra i els missatges en clau són el primer que em va fascinar quan vaig veure la pel·lícula de Francis Ford Coppola; és a dir, l’exercici del poder. Un poder opac, cruel i jeràrquic. Per sort he crescut i ara em commou més l’organització horitzontal i els problemes derivats de la igualtat entre els seus membres que el repte de mantenir els homes al teu costat comptant només amb diners. Acceptant que el poder que maneguen un narcotraficant i un cap de colla és diferent, de fet ambdós dirigeixen un grup per assolir uns objectius determinats.

El cap de la màfia és inaccessible, el cap de colla és un comunicador. Els dos han acumulat mèrits per arribar al capdavant, però un basa el seu lideratge en el control absolut de l’estructura i l’altre ha de compartir-lo per arribar a bon port. Tenen, ambdós col·lectius, un codi moral; la diferència és que el substrat, en un cas, és la por, i en l’altre, és el comunisme en el sentit menys ideològic del terme. Un castell requereix la coordinació de moltes persones i totes elles tenen un paper fonamental. Una organització criminal funciona com la fusió d’una empresa i un exèrcit: disciplina, estratègia i violència.

A part del seu afany de superació i de la part de bellesa artística, les colles castelleres són un exemple pel que tenen de poder popular. L’eufòria dels Bordegassos -i per extensió de tots els altres- té tanta força perquè hi ha una convivència darrera, uns dubtes que se superen de mica en mica, una gent que s’autoorganitza i es dóna els seus propis temps, que regula les pròpies flaqueses i deliris de forma consensuada, amb debat i tensió. Perquè, a més, malgrat les contradiccions i les polèmiques, tots els seus components hi són perquè volen ser-hi. Aquesta força, aplicada a governar-nos nosaltres mateixos, és el que ens fa trempar.

Advertisements