Etiquetes

, ,

1. Espanya s’enfonsarà sense Catalunya (o a l’inrevés). L’eslògan és el següent: de la crisi en sortim junts o no en sortim. Jo opino que serà molt higiènic i profitós que els pobles d’Espanya prenguin les seves pròpies decisions i se separin, si així ho volen. Per totes les parts, i en primer lloc pel que quedi del Regne d’Espanya, que viurà, així, la seva autèntica transició, deslliurada de fets particulars, i podrà refer l’ordre dels seus interessos. Del final del procés en sortirem tots més savis -i per tant, més rics.

2. Sense Convergència no hi ha independència. Artur Mas no ha remogut les aigües, sinó que ha pujat a la cresta quan la onada ja era considerable. Atesa la seva trajectòria, que ha assegurat l’statu quo constitucional, deixar la cosa en mans de CiU, més que perillós, és incomprensible; seria com si un grup de banquers liderés la transformació de l’economia en un context de crisi financera (absurd, encara que funcioni exactament així). A més, l’independentisme és d’esquerres.

3. Catalunya sortirà d’Europa. Sobre aquest punt no cal allargar-se gaire: ningú sap què passarà l’endemà de la independència. Ni si s’haurà de pagar part del deute espanyol, ni si retornaran l’arxiu Centelles, ni si el Nàstic i el Girona hauran de jugar a la lliga jamaicana. Qui afirma qualsevol d’aquestes coses, menteix. Res està escrit, tot és negociable.

4. El federalisme ha mort. La constitució espanyola, per paradoxal que sigui, marca el futur. La única menció en tot el text de la paraula “federalisme” és per prohibir a les comunitats que es federin entre elles, que és just el camí cap a la construcció dels Països Catalans: la federació voluntària entre territoris lliures. A partir d’ara, digueu-me federalista.

5. Les raons són exclusivament sentimentals i econòmiques. És suficient llegir les declaracions del president del grup Planeta per entendre que les elits econòmiques s’oposen frontalment a la independència. Pel que fa als sentiments, són el primer que treuen a col·lació els comentaristes que pretenen empetitir les ambicions catalanes fent-les passar com un producte de l’emoció i del desig més irracionals. Tenia una nòvia que deia el mateix: no es pot legislar sobre els sentiments. Hi estic d’acord, per això la vaig deixar.

6. La societat catalana es dividirà. Suposo que la meva família murciana no acaba d’entendre el que passa. Si sóc sincer, jo tampoc ho entenc del tot. El que és segur és que per Nadal ens tornarem a retrobar. Amb mon pare ens piquem sovint perquè ell pensa que això de la independència és una maniobra convergent i jo penso que la oportunitat d’organitzar des d’abaix, i des de zero, un poder popular és l’acte revolucionari per excel·lència. Ara, la corda que el lliga als seus orígens és tan forta com la que a mi em lliga a ell. La divisió és una trampa –humorística.

7. L’autodeterminació és il·legal. Imagino que a Rosa Parks, un matí rúfol de desembre de 1955, li devien dir que seure en el lloc dels blancs anava en contra de la llei de segregació racial. En ocasions la justícia no té res a veure amb la llei. El gir argumental -pervers- que utilitzen alguns per aturar la voluntat popular diu que a Hitler també el van votar, però no diu que en el marc estatal la minoria són els catalans (encara que perseguim els nens castellanoparlants a l’hora del pati).

Advertisements