Etiquetes

, , ,

Barcelona, 1992. Uns policies entren a la redacció del setmanari valencià “El Temps” mentre a les masmorres d’una comissaria de la Guardia Civil, a Madrid, arriben detinguts una colla de catalans. Criden, gemeguen, udolen. Com qualsevol estat -prenem nota- l’espanyol té en plantilla especialistes en tortura. Fa dies que la policia sotja els domicilis dels que s’han rebel·lat contra l’amnèsia col·lectiva, fruit de tantes renúncies, a cop de por, durant la segona restauració borbònica -que alguns anomenen transició, pel moviment de barrets: de la gorra militar a la corona reial. A canvi de posar Barcelona encarada al mar, i a les guies turístiques, les institucions catalanes s’avenen a convertir els jocs en la imatge de la “nova” Espanya. Per sota de la lluentor, es netegen els elements subversius.

Londres, 2012. Dues jugadores de futbol tanquen la boca. Als altaveus sona God Save the Queen. Declaren, després, que elles són escoceses, encara que el comitè britànic les obligui a cantar l’himne. A Londres, els jocs olímpics distreuen dels negocis en davallada de la City, amb l’escàndol de Barclays de fons. Oxford Street llueix més banderes que mai i uns quants policies volten l’ambaixada equatoriana, però el primer ministre anglès no impedeix que a Edinburgh i a les Maldives preparin un referèndum per a la independència, i Barclays ha rebut una multa de 290 milions de lliures.

Vilanova i la Geltrú, 2012. Desenes de persones omplim l’auditori. De la trentena d’entrevistats al documental “Operació Garzón contra l’independentisme català”, n’hi ha uns que emmudeixen més la sala que d’altres. Un explica que, entre pallissa i pallissa, la forense el mirava des de la distància i li preguntava “cómo estás?”. Si responia com em sentia de veritat, deia ell, quan tornés amb els guàrdies em farien de tot, o sigui que arronsava les espatlles, a punt de trencar a plorar. I seguien. Una bossa lligada al coll, cremada, per ofegar-te. El cap dins de la tassa de vàter. Descàrregues elèctriques. Etcètera. Estat de dret, diuen? Vint anys més tard, els encausats continuen la lluita, deslligada, tant com es pugui, del ressentiment, amb el descans d’una victòria a Estrasburg, l’any 2003, quan el Tribunal de Drets Humans condemnà el Regne d’Espanya. La lliçó que ens expliquen és una lliçó de vida. Memòria històrica i, com diu un d’ells, memòria sentimental.

*Epíleg: Madrid, 2040. L’espai electoral espanyol, després de diversos processos de secessió, ha esclatat fent miques el bipartidisme. Malgrat els reductes nostàlgics, els espanyols s’enfronten al seu passat honestament. Cel baix, uns núvols prims encerclen l’estadi. A la línia de sortida, un atleta català li diu al rival que sense la llibertat del veí, no hi ha llibertat possible. Que tinguis sort.

Anuncis