Etiquetes

, ,

L’anarquisme és una filosofia política en auge, diu Graeber al principi. També és el germà pobre, el bastard, el fill tonto de les ideologies. I malgrat tot, Graeber diu que l’anarquisme s’expandeix. Llegir aquest llibre (hi ha una traducció al castellà) ha sigut com un corrent d’aire contra la calda estival, una finestra oberta per on les idees es ventilaven i el meu problema amb l’autoritat creixia, cobert d’un vernís de maduresa. Ara, Cruyff em sembla un intel·lectual anarquista, m’és igual què coi signifiqui això de la postmodernitat i estic una mica menys enfadat amb el món -una mica.

“No es pot generar llibertat a través de mitjans autoritaris”

Nem a pams. No és qu’el llibre proporcioni una teoria i m’hi hagi abraçat com un nen al xumet, ni que l’autor hagi descobert la sopa d’all. Fa, això sí, una relectura de la història per intentar, com ell diu, “enderrocar els murs”, posant la imaginació al centre del seu discurs. Els historiadors són uns mandrosos que s’han dedicat a repetir la cançoneta de qu’el capitalisme és un triomf d’Occident per damunt de la resta de societats. Egipte o Bengala, el 1450, no estaven menys avançades qu’Europa en tecnologia, organització estatal o estructures socials i econòmiques. La dinastia Ming, al segle XV, hagués pogut actuar tan destructivament o més que els europeus dels segles XVI i XVII, però no ho va fer -no l’hi va passar pel cap.

L’autor ens proposa una fuga, un canvi de perspectiva des de l’antropologia. Aquesta matèria ens donarà les armes per treure informació d’altres grups humans que es regeixin per principis igualitaris. Grups que anomenem, malament, primitius. Malament, perquè no té cap sentit concebre que hi hagi societats més o menys desenvolupades i perquè els grups humans mai són ni primitius ni molt menys simples. En les seves paraules, “i si mai haguéssim sigut moderns? I si mai hi hagués hagut un trencament fonamental i, per tant, no visquéssim en un univers moral, social i polític essencialment diferent qu’els piaroa, els tiv o els malgatxes rurals?”

Un exercici d’imaginació costós qu’ens transporta a un territori verge, ignot; obre les portes de la història revolucionària molt abans dels últims dos-cents anys. L’anarquisme és una moral. La història del capitalisme s’ha de veure, no com una victòria d’Occident, sinó, diu Graeber, com una versió renovada de l’esclavitud. La moral d’esclau contra la moral anarquista, aquest és el dilema, i de moment guanya per uns quants gols el capitalisme -la jerarquia, la violència, la desigualtat.

Cruyff deia: si el millor que fa el davanter de l’equip rival és desmarcar-se, no el marquis. O el qu’és el mateix, si domina l’art de buscar espais entre els defenses, no li posis cap defensa a prop. Aplicat al tema qu’ens ocupa, si el poder és el problema, el més intel·ligent no és confrontar-s’hi, ni voler prendre’l, sinó allunyar-se’n, transformar-lo i treure-li gradualment la seva substància, que és en darrer terme la seva capacitat per inspirar terror. Creant, en definitiva, un contrapoder que arreli la seva força en la imaginació, i acceptant les contradiccions que sorgeixin, partint de la base que totes les comunitats humanes han vist i veuen la vida com un problema.

He simplificat força, però crec que s’entèn. És un llibre que s’ha de llegir (ja ho tenen això, els llibres).

Anuncis