Etiquetes

, ,

Li vaig fer un gest amb el dit del mig, com dient que anés a donar un volt, i el davanter se’m va acostar i em va clavar un cop de puny. Va ser un bateig molt més útil que l’aigua purificadora, la única ocasió justificada que he tingut per treure l’instint animal, però l’instint se’m va pansir. Mentre em tocava el nas i tastava la sang com un beneit, els meus companys d’equip i l’equip rival van dansar, en el record el quadre es mou lentament, el ball de la civada. A mi em van apartar de l’acció i ja mai més he fruït d’un espectacle igual, almenys en el que jo fos el centre de la batalla.

Ho comento perquè relaciono aquesta manca d’instint per colpejar un altre individu amb la curiositat qu’em satisfà, de forma turística, si es vol, però sincera, un esport considerat per molts una salvatjada, la boxa. Amb la boxa tothom s’hi atreveix, és fàcil criticar-la quan hom veu la cara de tomàquet qu’els queda als boxejadors després d’un combat. Ara bé, existeix algun esport més noble, just i equilibrat que la boxa? Els escacs, i para de comptar.

Com va dir Nietzsche, no hi ha res més hipòcrita que voler eliminar la hipocresia. El seu imperi, que aplicat en altres direccions evita que siguem -encara- més bàrbars, és culpable de separar la boxa de les masses i, el qu’és pitjor, de fer-nos creure que la narrativa sobre boxa és una cosa dels estatunidencs. Les històries de boxa tenen victòries, derrotes, esperances col·lectives i esforç personal. D’això s’alimenten els contes, les novel·les i les pel·lícules, i si ens posem cursis, d’això s’alimenten els somnis. Tenen la virtut, a més, de resumir en un sol acte -un round, un combat- el conjunt d’una trajectòria i per això sintetitzen amb subtilesa una vida sencera o les palpitacions històriques d’un moment determinat.

Tothom hauria de conèixer la història de Josep Gironès. N’haurien d’haver fet una pel·lícula o una sèrie, com a mínim. En canvi, si no fos per l’esforç d’uns quants periodistes, la vida del crack de Gràcia es mantindria en els llimbs. La resumeixo pels despistats. Josep Gironès neix el 1904 en una casa humil de la vila de Gràcia, segon de tres germans. Ben aviat comença a practicar la boxa de la mà d’Ángel Artero, un dels entrenadors més importants del moment. Debuta el 1922 i va passant de categories, de pes mosca a pes gall i, gràcies al seu treball de musculació, finalment es consolida com a pes ploma. A mitjans de 1925 la Federació Catalana de Boxa acorda nomenar-lo per aclamació campió de Catalunya del seu pes. Defensa el títol, es retira de la competició per uns mesos, lesionat, i torna a boxejar. El 1928 defensa el títol de campió espanyol, amb èxit.

L’any següent guanya al danès Knud Larsen davant de més de quaranta mil persones a l’estadi de Montjuïc. Es proclama campió d’Europa. Segueix guanyant combats i ostenta els títols de campió fins que li arriba l’hora decisiva: el títol mundial davant de Freddie Miller, dels Estats Units. A finals del 1934 es reuneixen a la Monumental de Barcelona i, amb una mica de controvèrsia, perd per KO per primer cop en la seva carrera. Decideix retirar-se. Arriba la guerra civil i el recluten com a escolta del president Companys. Més tard s’ocupa de tasques per a la policia. Fuig a França, perduda la guerra, i s’exilia a Mèxic. La seva dona i la seva filla es queden a Barcelona i patiran les represàlies franquistes; acusen a Gironès -falsament- d’haver torturat a presos polítics. L’any 1982 el gran campió europeu, ídol català a l’alçada del mític Samitier, mor a Mèxic sense la companyia de la família, a qui no ha tornat a veure mai més.

Vet aquí una història de boxa que ens pertany a tots i que resumeix els vicis i les virtuts d’una època.

Advertisements