Etiquetes

Capítol 6

Resum dels capítols anteriors: El detectiu Primat i el seu ajudant es veuen immersos en la investigació d’un cas d’espionatge internacional cada cop més complicat.

Il·lustració: Pau Navarro

Amb el posat habitual de mico filós, agreujat per les lleganyes, el detectiu Primat seu al cotxe mig somnàmbul: són les nou del matí. Hi ha una dona a la seva vida a la qual és impossible negar-li un favor, la tieta Angelina, encara que sigui per recòrrer els hospitals i residències de la comarca. Es queda al cotxe fumant i mirant una i altra vegada les fotos de la consellera Massot a la platja. Una semi-erecció apareix en el moment que la tieta surt de l’hospici i ell, aixecant-se a obrir-li la porta, dissimula com pot. “Nen, t’hem de buscar nòvia”, li diu la tieta.

Mentrestant, al pis del científic ja fa hores que hi ha moviment. Des de la seva posició, el Schuster sent el soroll de la cafetera i veu passar l’Oriol per davant de la finestra. Han decidit que, tan bon punt surti de casa, el Schuster col·locarà uns micròfons, així que aprofita el moment quan el veu travessar la porta del carrer i, amb la tècnica apresa del mestre Primat, aconsegueix entrar al pis. Una bossa de dona penjada al rebedor el fa sospitar, però el Schuster segueix passadís enllà, buscant el laboratori. Per fi, entre el lavabo i el dormitori obre una porta que és plena de dibuixos, màquines i tubs. S’enfila al tamboret del cientific i es disposa a col·locar un dels micròfons al sostre. El mòbil li sona de cop a la butxaca. L’intenta apagar amb una mà, però cau i es fot una patacada. “Què fots?” pregunta la nòvia de l’Oriol, que dormia a l’habitació del costat, i mentre ho diu s’espanta perquè aquell no és l’home que pensava. Del terra estant, el Schuster pensa que l’ha cagat.

***

En Toni és polític però podria ser qualsevol altra cosa. El seu credo són els diners, i per això es deixa agombolar pel corrent d’aire que l’aixequi més amunt. Del consistori al Parlament, ha passat per totes les instàncies possibles. És força alt, practica tennis de tant en tant i conserva una melena ben corregida per la gomina. Fuma molt poc, en les reunions importants. Li dóna seguretat. Es troba amb la parella d’estatunidencs en un dels bars que regenta. “Haurien d’haver vingut a parlar amb mi de bon principi, sóc la persona més ben informada de la comarca”. Els americans saben que en el passat en Toni ha funcionat de contacte amb altres agents destacats a la zona, però volien evitar interferències. “Si busquen qualsevol persona a Vilanova i comarca, sigui qui sigui, conec a un home que els pot ajudar. Es diu Enric Primat i, encara que no ho sembli, és bastant llest.”

***

La ciutat es vesteix de blanc en honor de la Mare de Déu de les Neus. Per sort, el component religiós és avui un reducte, gairebé una excusa. Els polítics locals s’hi presten, considerats amb el sector creient, que sempre vota. A Vilanova la tradició s’ha forçat un pèl i algun cap ben moblat s’ha tret de la màniga balls populars que figuren en algun llibre prehistòric. El detectiu Primat sempre és a primera fila, com els mamuts folkloristes que a la tarda fan una sola consumició que els dura tres hores i després corren al capdamunt de la Rambla per veure un dels espectacles més reeixits de la ciutat: l’entrada dels dracs, diables, gegants, etcètera a la Plaça de les Neus. A mesura que van entrant, els balls es disposen en harmonia i el dibuix que en resta fa l’efecte d’una il·lusió; el fum i el color dels petards enterboleixen la mirada, i de la boira n’emergeix el contorn dels gegants, de les figures castelleres, dels bastoners que segueixen la seva dansa impassibles al tam-tam hipnótic dels tabals. L’església il·luminada es retalla contra el cel i, darrere del campanar, alguna estrella fugaç mostra el seu respecte. Embadalit, el detectiu Primat ha perdut el científic entre la multitud. De cop, al nostre protagonista li passa pel cap, com al moribund que recorda la vida d’una tirada, la conversa que ha mantingut aquesta tarda amb una parella de nordamericans que volien contractar els seus serveis per trobar l’Oriol. Ha acceptat, pensant a cobrar sense donar-los cap pista, però igualment l’assumpte l’ha deixat preocupat. Què volien de l’Oriol, aquells americans? Qui són? I, ja que hi som, on és el Schuster?

Surt de la seva meditació quan veu l’Oriol, que pren un mig-mig de llimona tan tranquil, gaudint de la festa. Uns quants metres enrere, però, li sembla observar la melena rossa de la dona amb qui s’ha entrevistat aquesta tarda. ¿Podria ser que l’haguéssin fet servir d’esquer per atrapar el científic? Amb dificultats, travessa la gentada fent ús de la seva panxa, i s’arriba a l’alçada del científic, arriscant el seu anonimat per mantenir-se a prop seu. Passen uns minuts, vigilant i vigilat l’un al costat de l’altre, veient passar els cap-grossos, fins que l’Oriol no pot aguantar més i, a cau d’orella, li diu que no cal dissimular més. “Senyor Primat, sé qui és. Per què no marxem i despistem a la parella que tenim darrera?”

 

 

[Capítols anteriors: 1234 i 5]

Anuncis