Etiquetes

, ,

Amb permís del meu amic Ramon, que diu que l’escolto amb una llibreta i un boli a la mà -com si ell fos un deixeble de Plató- recolliré una idea que va llençar un dia, tot sopant. Tampoc és que sigui gens original, però no hi havia pensat en els termes que ell la va plantejar. Posem-nos en el cas d’una família expulsada de casa seva a instàncies del banc de torn. Entre el funest seguici hi ha un jutge, la policia i un home que s’encarrega de tapiar la porta. Doncs bé, aquest home, deia el Ramon, hauria de negar-se a fer la feina bruta. Jo li raonava que si no ho feia ell, segur que en venia un altre pel mateix preu o inferior. I ell, que si feia falta s’hauria d’atonyinar el treballador per fer-lo entrar en raó, i el següent i el següent, i així fins que ningú no volgués fer de botxí dels bancs. Clar que, deia, seria millor que ningú es prestés a fer aquesta mena de treballs.

Durant uns dies hi he estat pensant. Fins i tot, jugant a pales a la vora de la mar, la pilota de plàstic rebotava contra el meu cap, absort en el dilema. He arribat a dues conclusions: a) sóc bastant aturadet i b) la crisi és pensar que tothom té un preu. El valor dels diners domina tant les nostres vides, s’està fent cada cop més tan decisiu, que ja no només s’imposa allò de “tant tens, tant vals”, sinó que enlloc de les nostres mans (i els nostres caps), el que es demandarà de nosaltres en el mercat de treball serà una mera valoració quantitativa: “tant ets, tant vals”. L’esclavatge és això: les persones com a mercaderia i, després -un cop comprats-, com a força de producció gratuïta.

Es tracta d’un tema polèmic perquè porta incorporat l’instint més bàsic, el de supervivència. ¿Qui sóc jo per jutjar a un home que si no tapiés portes de pisos desnonats potser passaria gana, ell i la seva família? Ningú, no sóc. Però m’interessa preguntar-m’ho perquè intueixo que en la solució del dilema hi recau una formulació vàlida per gran part dels problemes que ens fustiguen. Tot allò que com a individus ens supera, és possible que com a part d’un col·lectiu ho poguem resoldre. Ja sé que sobre el paper les coses són més fàcils, però em baso en uns fets propers que passen de llarg les meves reflexions. Tenim els exemples de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca (les PAH) que al llarg del territori estan aconseguint moltes victòries diàries amb un senzill, però efectíssim, remei: la dignitat. I d’altra banda, aprofitant que el tindrem per aquí, li podem preguntar al senyor Gordillo, alcalde de Marinaleda, com s’ho han fet per aconseguir que ningú del seu poble estigui a l’atur. Segur que fent cadascú la lluita per sí sol, no.

Anuncis