Etiquetes

Capítol 5

Resum dels capítols anteriors: Sota les ordres de l’agència catalana d’espionatge, el detectiu Primat i el seu deixeble afronten un cas important.

Il·lustració: Pau Navarro

Entre la xarxa d’informants del detectiu Primat, el més estrafolari és conegut com l’home del sac. Moltes històries i llegendes envolten aquest home mig geperut i rancallós, la més estesa de les quals el fa propietari d’una fortuna que mai ha volgut cobrar. Ell i el detectiu tenen una relació força cordial, un el convida a esmorzar i l’altre li explica algunes notícies que, a peu de carrer, li arriben sense gaire esforç. “Et sona?”, li pregunta el detectiu, ensenyant-li la foto del científic. “No sé qui és, però festeja amb la néta del Fuster, el de ca l’Aureli”. Em sembla que aquest paio no fa el quilo, pensa l’Enric Primat. “Ho comprovaré”, li diu, no obstant això.

L’adreça que els han donat situa el científic al carrer Jaume I, al barri de la Geltrú. La zona és estreta. Hi posen un lloc de vigilància les vint-i-quatre hores, al pis d’un amic del Schuster. Cap a les sis de la tarda l’Oriol, així es diu el científic, surt de l’edifici amb una noia. És la néta del Fuster.

***

Des del balcó de l’apartament que han llogat, vora del moll, la parella d’estatunidencs observa l’agitació, l’animat moviment de persones que circulen pel passeig. La dona, de quaranta anys i escaig, és rossa i té els cabells llargs i llisos. “Hannah”, li diu ell, “és l’hora màgica, sortim?”. S’arriben al port, transitadíssim en motiu de Sant Pere, patró dels pescadors. Fa molta calor. Decideixen anar cap a la platja del Far. De camí, un parell de joves anglesos els expliquen que hi ha un festival de música al Molí de Mar, un edifici que tant serveix d’alberg per a estudiants com de cuina per a un dinar de sindicalistes. Circumdant-lo, un pati enorme, en diferents nivells, de jardí i de ciment, serveix d’escenari. Des d’aquí, a l’hora màgica, s’hi pot veure una de les panoràmiques més rodones que hi ha a la ciutat. La platja s’estèn al davant, aturada la imatge en ronsos banyistes que s’espolsen la sorra dels peus i desfilen melancòlics cap al cotxe, i el mar centelleja, enquadrat per l’horitzó i la línia perpendicular que dibuixa l’espigó.

La Hannah ignora els músics i els dóna l’esquena. Si tirem el quadre enrere, abocada al mur, la seva silueta encaixa en l’idí·lica postal. Això pensa en Frank, que baixa les escales i resta uns segons darrera seu, observant-la. “Qualsevol diria que hem vingut a treballar”, li diu mentre li allarga una cervesa.

A mesura que s’enfosqueix el cel, més públic s’acosta a l’entrada franquejada per un mur i per la seguretat privada. Els croissants que custodien la porta es mouen sota les ordres de la Juana, una dona curtida en mil batalles -és una empresa de seguretat matriarcal. El Frank i l’Hanna baixen les escales de pressa i quasi hi ensopeguen. Corren per la platja com una parella de borratxos, fixada la mirada en un aparell electrònic que sosté el Frank. En un punt concret de la platja, s’aturen i miren cap el cel. Deu segons més tard un paquet cau amb paracaigudes a les seves mans.

Obren el sobre. A la part superior esquerra, el segell de la Central Intelligence Agency. Poc més avall, unes lletres ben grosses indiquen la confidencialitat del document. Se’l llegeixen asseguts a la sorra i, quan acaben, li calen foc. La Juana, gràcies als prismàtics de visió nocturna, no s’ha perdut els moviments de la parella. Quan tornen a pujar al recinte, truca a un vell amic: “Toni, els teus amics ja han arribat.” La Juana és grossa i robusta, a diferència de certes princeses rondants que són primes i toves. Amb la veu enrogallada, com un crit de la selva, reuneix al seu voltant uns quants segurates que, més que respecte, li tenen por.

[Capítols anteriors: 1, 2, 3 i 4]
Advertisements