Etiquetes

, , , , ,

¿Què tenen en comú Albert Boadella, Eugeni d’Ors, Andreu Buenafuente i el cantant dels Raggatunning? Tots ells creuen (o han cregut) qu’el català no serveix per anar pel món -hi estic d’acord, per’xò no em moc de casa.

Tots ells, menys el cantant dels Raggatunning, han fet (o van fer) el camí a la inversa de Joan Salvat Papasseit, que de jove poetejava en castellà però, com que era tancat de ment, al final va pensar que la llengua que parlava també li servia per escriure poesia.

Tots, menys el cantant dels Raggatunning, van fer una prolífica carrera en català fins que, per motius econòmics (Buenafuente), polítics (d’Ors) o d’orgull (Boadella), abandonaren la seva llengua i abraçaren l’idioma d’Espronceda. El resultat del seu capgirament és variat i divers, però es resumeix en la figura del pallasso: Boadella, pallasso d’Esperanza Aguirre i els seus acòlits; D’Ors, pallasso del règim franquista; i Buenafuente, pallasso dels -ninis- progres.

Sigui dit, tot plegat, amb el màxim respecte. Els pallassos són necessaris, i tant d’Ors, com Buenafuente i Boadella prengueren la seva decisió, en part, empesos pel pes de l’enveja que han de suportar sempre tots aquells que sobresurten en català.

I el cantant dels Raggatunning, doncs? Al contrari dels altres, ni ha canviat d’idioma ni és cap pallasso. Que canti en castellà és normal. Joan Manuel Serrat també canta en castellà, i tothom tan content. La diferència és que, al Serrat, mai se li passaria pel cap saludar els veïns de Sant Pere de Ribes al crit de “Buenas noches, San Pedro”. Quan diuen que Franco ho tenia “atado y bien atado” volen dir això: que un grup de música saludi el públic del poble veí amb la nomenclatura franquista, sense remordiments. El triomf de la història explicada pels guanyadors.

Escric aquestes ratlles des de la platja del far de Vilanova, uns metres enllà de l’ermita de Sant Cristòfol, lloc que va escollir Eugeni d’Ors per morir tranquil. Ell, que havia volgut ser el filòsof oficial de les espanyes, es retirava, sense pena ni glòria, amb la ratlla de l’horitzó a la vista, en un petit poble de la costa catalana. Potser, i només potser, volia recordar que a l’univers només s’hi arriba des de casa teva.

Anuncis