Etiquetes

, , ,

A diferència dels diners, del poder militar o executiu, la intel·ligència es reparteix més o menys igual, com l’estupidesa, i no va en funció d’haver estudiat en una universitat més prestigiosa ni d’haver tingut una xarxa de contactes que ens permeti col·locar-nos en una posició predominant. La intel·ligència és un concepte constantment redefinit per la comunitat científica, i a grans trets es resumeix com una colla d’habilitats que permeten la comprensió, l’aprenentatge i la resolució de problemes amb major o menor mesura. És a dir, no hi ha ningú absolutament estúpid, de la mateixa manera que no hi ha ningú que sigui una eminència en qualsevol de les funcions -social, lògica, espacial, etc- que se li presenten al llarg de la vida.

Tenim la tendència a pensar que la intel·ligència va lligada a l’astúcia, i així sentim sovint que “si no fos del Pp, votaria al Santi Rodríguez, perquè és molt intel·ligent”. Parlant de vilanovins que gaudeixen d’aquesta reputació, trobem també a Josep Piqué, o al jove economista Simón Pérez. Segur que tots tres són afectuosos amb la seva família, que tenen un cor molt gran i que a la marató de tv3 hi fan uns donatius amb tota la bona fe del món. Ara bé, també són tres individus que han usat la seva intel·ligència per mantenir l’estat de coses actual i beneficiar-se de la deriva ultracapitalista de la nostra societat -com tants d’altres. En aquest sentit, hi ha un concepte que s’adiu força al seu modus operandi: la intel·ligència paradoxal o “antiintel·ligència”. Si la intel·ligència és el conjunt d’habilitats que ens permet raonar, comprendre idees complexes, adaptar-nos a un entorn determinat i aprendre de l’experiència, l’antiintel·ligència consisteix en la supervivència de l’individu a canvi de perjudicar el medi. El medi, en aquest cas, és el conjunt de població que pateix les conseqüències de l’atur, de la privatització de serveis i de l’augment de la repressió. Que alguns dels responsables d’aquest desgavell siguin intel·ligents és una cosa que no m’entra al cap. En tot cas, són uns xarlatans i els que se’ls escolten uns estúpids.

Està molt bé apreciar les virtuts dels nostres enemics, però de vegades és precisament allò en què més sobresurten el que els converteix en els nostres enemics. Al final, es tracta d’una qüestió molt antiga, ¿s’hi val tot, per aconseguir el teu propòsit? ¿Tenir un cotxe de luxe val una educació pública precària? ¿Uns arbres cremats, la construcció d’un complex turístic? La victòria mai pot justificar els mètodes miserables. Com deia Pla, lluitar és feina d’homes; lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents. Si no és una victòria intel·ligent -honrada- prefereixo perdre i seguir sent estúpid.

 

Advertisements