Etiquetes

Capítol 4

Il·lustració: Pau Navarro

Resum dels capítols anteriors: La consellera d’interior ofereix al detectiu Primat i al seu ajudant una feina a l’agència d’espionatge de la Generalitat.

Fa dues hores que han sortit de Vilanova amb un cotxe oficial, negre cromat, però ningú els ha dit si falta gaire estona per arribar. El Schuster, poc avesat a sortir de la comarca, mira embadalit el paisatge. El detectiu Primat, per la seva banda, no pot parar de moure la cama dreta. Ja han passat Balaguer i el cotxe trigarà encara uns trenta minuts en aturar-se. Quan surten, un helicòpter s’allunya. L’Enric fa un bot: ha vingut la consellera Carla Massot en persona a ensenyar-los les oficines.

“Aquest edifici no existeix en cap mapa, ni consta als satèl·lits d’on treuen les imatges els senyors de google, gràcies a una tecnologia que ens permet camuflar-lo. Està ubicat en uns terrenys de propietat pública, però els diners que va costar construir-lo no surten en cap paper. Estem parlant d’un assumpte molt delicat, espero que ja en siguin conscients. L’agència, com li diem, és un organisme autònom dins del departament d’interior. Jo no els conec, ni vostès a mi. Quan acabem la visita d’avui no ens tornarem a veure llevat que sigui urgent i prioritari. Sàpiguen que el personal de l’agència compta amb una força d’elit capaç de matar el president francès, si fos precís. Amb això els vull dir que revelar informació de qualsevol tipus relacionada amb l’agència es considera una traïció i es paga amb la mort, sense judicis ni periodistes que ho expliquin.”

Els dos vilanovins escolten i de tant en tant es dediquen mirades d’incredulitat. Recorren el passadís principal fins que la consellera els atura davant d’una porta tancada amb un codi de seguretat. “Una de les nostres investigacions”, els diu mentre travessen el llindar, “és la vida extraterrestre”. Al fons de la sala hi ha un panell ple de pantalles amb imatges del cel, mapes i radars. En un lateral, una taula immensa plena d’objectes metàl·lics i dos treballadors amb  bates blanques que, després de fitar-los un segon, tornen al seu microscopi i prenen notes. A l’altre costat hi ha restes d’una mena de projectil i diverses peces que descansen al terra. “Les muntanyes de Montserrat són un pol d’atracció d’aquestes criatures. Allò que veuen allà són parts d’una nau que es va estavellar fa una pila d’anys.” I afegeix, rient: “una mica més i els escolanets queden planxats. Bé, -recupera el to solemne- el cas és que des d’aleshores el monestir de Montserrat és una de les institucions més influents del país”.

Deixen la sala dels ovnis i els acompanya fins el menjador. “Siguem francs, senyor Primat. Ningú el pren gaire seriosament, i justament per això la seva ajuda ens interessa.” Abans que protesti, la consellera reprèn el discurs: “Sabem que va formar part de certs escamots antifranquistes. També sabem que resol tots els casos que li encarreguen, per bé que no n’hi encarreguen gaires, darrerament”. Tenen el menjador per ells, uns escoltes vigilen els accessos. “La seva tasca serà doble. Per una banda, han de controlar els moviments d’aquest home –els ensenya el retrat d’un home calb, d’uns seixanta anys-, i mantenir-nos informats pobre tot el que faci. I per altra banda, l’hauran de protegir. Aquest home és un científic que treballa per nosaltres en un invent que farà Catalunya més rica, influent i poderosa que mai. No es preocupin, no pretenc que treballin per la glòria de la pàtria, els pagarem molt bé.  Sempre que facin allò que els demano.”

“El que han de saber és que l’1 de setembre presentarem al món un invent que ho canviarà tot. L’home que protegiran n’és l’artífex. El problema és que només vol treballar a la seva ciutat. No sé quina mania té, però és impossible moure’l de Vilanova. Per això hem decidit confiar en vostès, perquè no aixecaran sospites. Tot i així, els vigilarem de ben a prop.”

Advertisements