Etiquetes

Capítol 3

Resum dels capítols anteriors: En un cas rutinari, el detectiu Primat i el seu novíssim ajudant descobreixen que la consellera d’interior manté relacions amb un noi molt més jove que ella.

Il·lustració: Pau Navarro

Poca investigació li ha fet falta per esbrinar que la consellera d’interior està casada i té dos fills. Gat vell, el detectiu pretén resoldre-ho de forma diplomàtica i s’ha presentat al pis que la política té a primera línia de mar, amb les fotos a la mà. La dona, asseguda a la terrassa, l’espera fullejant el Diari de Vilanova. Quan es gira i li dóna la mà, l’Enric Primat nota un petit calfred. Els ulls de la consellera Carla Massot tenen un deix de tendresa que pot convertir-se, ràpid, en crueltat. “Exposem les coses clarament, senyor Primat”, li diu, convidant-lo a seure al seu costat. “Vostè té una informació que a mi m’interessa comprar. Per tant, li ofereixo una recompensa a canvi d’aquestes fotografies, de la càmera i de la tarja de memòria.”
Rita és nom de vedet, li diu per fer-la enfadar. Llavors ella li respon que Ricard és nom de notari, i els dos riuen i es busquen, un ritual que s’acaba, la majoria de cops, al llit de l’un o de l’altra. Avui, després de fer l’amor, miren el sostre i discuteixen sobre la nova feina del Schuster. Ella opina que el detectiu Primat és un bufanúvols que només li portarà maldecaps. Ho diu perquè al seu nòvio se li ha inflat massa el pit, darrerament, però sap prou bé que no li treurà del cap la idea d’aprendre l’ofici de detectiu.
En el precís moment que el Schuster i la Rita arriben a l’orgasme, un home fot el crit al cel pel preu del peatge de l’autopista Pau Casals. Una parella estatunidenca que arriba a la comarca del Garraf amb l’habitual alegria. Més endavant en seguirem el seu rastre, però de moment la deixarem mentre s’instal·la en un apartament del passeig marítim vilanoví.
Where is my mind? retrona al cotxe del Schuster i pel forat de la finestra s’escola la veu de Black Francis preguntant-se on redimonis és la seva ment, com si l’hagués de retrobar al barri de Sant Joan. Li queda una estona abans de trobar-se amb el detectiu, així que aprofita per donar un tomb amb cotxe per un dels seus llocs preferits de la ciutat, la zona coneguda com el tennis, a les afores. És una ciutat dins de la ciutat o, més ben dit, una ciutat fantasma; hi ha poques cases, la majoria xalets dispersos ocupats per prohoms de la ciutat i ex-futbolistes, i alguna casa de barrets de gamma alta. La resta són carrers deserts que moren de sobte. Parcel·les amb punts de llum i de gas, voreres verges i una colònia de gats famolencs. Un lloc idoni per perdre-s’hi amb el cotxe i contemplar l’absurditat humana.
Recull el detectiu al carrer Coroleu. “Anem a un lloc tranquil”, li diu, “t’haig d’explicar una gran notícia”. Un cop asseguts a la terrassa, i dos xarrups de whisky més tard, el detectiu Primat exposa al seu ajudant la conversa que ha tingut amb la consellera d’interior: “Quina dona, Schuster, quina dona… Al principi pensava que em volia donar calés”, reprèn el seu posat seriós, “tot això que t’explicaré ara és un secret, entèns? No li pots explicar a ningú, ni tan sols a la teva Rita, d’acord?”, i el Schuster que diu que sí, que no et preocupis. “M’ha ofert una feina, per tu i per mi, a canvi que no diguem res de les fotografies. T’ho imagines, nen? Hem tingut molta sort, que el xaval aquell estigués embolicat amb la consellera. Com et deia, això ha de quedar entre tu i jo”, baixa un to de la veu i mira als dos costats, “treballarem com a espies del govern”.

Advertisements