Etiquetes

Capítol 2

Resum del capítol anterior: El detectiu Enric Primat i el seu nou ajudant, el Schuster, afronten el seu primer cas junts: un pare que es malfia del seu fill.

Il·lustració: Pau Navarro

Són les vuit del vespre, clareja encara. És l’hora predilecta del Schuster, que observa el mar o l’horitzó o unes estiuejants holandeses, tant se val, mentre es fuma un camel, biera en mà. Metres enllà de les holandeses hi ha una parella que, mig amagada sota l’ombra del lloc dels vigilants, no dista massa de la penetració. El Schuster fa unes fotos de la parella i segueix bebent cervesa. Al cap d’una hora els banyistes s’apropen al xiringuito per pendre dues cocacoles. Vista de prop, la dona que acompanya al noi sembla bastant més gran que ell. Marxen i els segueix fins a un dels apartaments luxosos que hi ha davant de la platja de Ribes Roges. Aconsegueix fer unes fotos amb teleobjectiu per copsar el rostre de la dona, que li resulta familiar.

Després de sopar a casa de la Rita, truca el detectiu i li comunica les notícies: el marrec està enganxat amb una dona més gran que ell. El cas sembla tancat. Han quedat en un dels bars del passeig del Carme per parlar-ne. El detectiu hi arriba deu minuts tard, damunt de la seva vespa atrotinada. A la part de darrera hi té un cistell per transportar la Rafi, la seva gossa. El detectiu vol que l’acompanyi al pis on els ha deixat a la tarda. Els llums del pis segueixen oberts, però les cortines impedeixen veure-hi res, ni amb els prismàtics. El detectiu Primat comença a empipar-se. Fa una trucada al pare del xicot i li confirma que no està a casa. És divendres.

Mentre esperen a la porta de l’edifici, els focus d’un audi que surt de l’aparcament els enlluerna i hi veuen, entre els rajos de llum, la cara del marrec que vigilen. “Cagada”, diu en Primat, “foten el camp! Deixa’m el mòbil i truca’m en quinze minuts, els seguiré amb la moto”. El Schuster veu com el detectiu arrenca la vespa a cops de peu i ell i la Rafi, amb les orelles al vent, surten darrera d’un audi d’última generació. Al cap de vint minuts el Schuster el truca des d’una cabina. “Estic a la carretera del pantà, t’espero aquí”. El jove agafa el renault de son pare i enfila la carretera de l’Arboç.

L’Enric panteixa: el seu caminar a batzegades, muntanya amunt, s’accentua. S’atura cada set o vuit metres, doblegant el seu cos de goril·la. Al lluny s’escolta un soroll semblant a música electrònica. De cop, fent un exercici acrobàtic, en Primat aconsegueix domar els seus quilos de greix inestable i s’asseu en una pedra, obligant el seu ajudant a fer el mateix. Llavors, enmig de la fosca i de la boscúria, veuen una il·luminació feble i un moviment de persones.

Una mirada al pantà de Foix és una mirada a l’abisme. En el fons, s’hi amaguen alguns dels secrets més tenebrosos de la rodalia, però en el fons, també, no volem saber què s’hi amaga, de la mateixa manera que ningú vol saber quants cossos hi ha enterrats al desert de Nevada. La bellesa no està renyida amb les suggestions de mena criminal; les aigües calmes del pantà, que titil·legen lleument contra la lluna, unides al paisatge de baixa muntanya que les encercla, donen un to fantasmagòric que contrasta amb la cara suada del detectiu Primat, esbufegant a dos pams del Schuster, els dos estirats de bocaterrosa en el pendent d’un pujol.

El Schuster li passa els prismàtics i li assenyala la parella, que balla al so d’una música epilèptica. “Collons”, li diu el detectiu, “si és la consellera d’interior!”

Anuncis