Etiquetes

, , , , ,

El dring del seu nom: Margarida Xirgu, em cautivà. Qui era? preguntava de petit quan passàvem pel carrer que Molins de Rei li havia dedicat a la seva filla pròdiga. Una actriu molt famosa a la seva època, em deia ma mare. Només sabia això, que vivia en un poble capaç de donar al món actrius de renom, i amb aquesta certesa en tenia prou. Més endavant, però, la vaig oblidar. Fins que, com acostuma a passar, per casualitat, em va caure a les mans un llibre, “La fascinació del periodisme”, que reporta els escrits d’una tal Irene Polo. Al nostre país és tradició que posem als altars les penúries d’algun francès i alhora ningú ens parli mai de les històries que tenen de protagonistes a persones que van viure entre les quatre parets de la nostra cel·la. El cas d’Irene Polo és un exemple claríssim. A l’escola, amb prou feines em van dir que Josep Pla, a part d’escriure “El carrer estret”, formava part d’una escola de periodistes equiparable a les millors redaccions europees. D’Irene Polo, res de res. I resulta que va escriure en alguns dels diaris més influents de l’època, com ara La Humanitat o L’Opinió, i va fer unes cròniques sensacionals que tocaven temes com el sufragi popular, el cinema americà o la misèria barcelonina.

Tots tenim un paisatge imaginat que ens agradaria recòrrer, encara que concedim qu’el temps que vivim és el millor possible. A mi em passa com a Woody Allen, que va reviure la seva ficció sobre el París surrealista a “Midnight in Paris”, i em traslladaria amb goig a les primeres dècades del segle XX, a Barcelona. Allà m’hi trobaria un jove Picasso, un Pla fent cap a l’Ateneu, un Pujols en plena efervescència, un Gaudí meditabund i una Irene Polo donant els primers passos en el periodisme. Barcelona, blasmada i estimada per Maragall, la ciutat de les bombes, epicentre dels moviments llibertaris europeus, zona de cultiu de l’art noveau filtrat pel modernisme -el darrer bastió republicà.

En aquesta història hi ha de tot: amor, guerra, mort. Irene Polo va entrevistar a Margarida Xirgu, actriu preferida de García Lorca, i amb cosa d’un mes la va convèncer perquè se l’endugués a fer una gira per Amèrica, per portar la paperassa. Enamorada, o com a mínim fascinada per l’actriu, la Polo va acompanyar la companyia i van recòrrer els teatres de l’Amèrica Llatina, amb l’inici de la Guerra Civil de fons. Quan la gira va acabar, obligada a restar lluny de casa, la Polo es va instal·lar a Buenos Aires, i la Xirgu a Xile. Al cap de poc temps, el 1942, Irene Polo es llevà la vida. Segons diuen, deprimida a causa de l’amor no compartit per l’actriu. La curiositat que tenia, l’esperit autodidacte, l’afirmació de la seva llibertat, quaranta anys després de la seva mort, fan que Irene Polo mereixi qu’en guardem, almenys, el record del seu amor.

Advertisements