Etiquetes

Capítol 1

Comencen les peripècies del detectiu més famós de Vilanova

Il·lustració: Pau Navarro

En un banc del capdamunt de la Rambla, vora les tres de la matinada suau de principis de juny, dos homes parlen fluix i fumen. Un d’ells és l’Enric Primat, detectiu vilanoví que, certament, té unes faccions simiesques. Damunt dels seus llavis molsuts i rosats de ximpanzé s’hi deixa créixer un bigoti curtet per desviar l’atenció. Pels seus cent trenta quilos de pes, tanmateix, s’assembla més a un goril·la que a un mico. L’altre home és un jove tirant cap a la trentena, que vesteix com si en tingués divuit. Li diuen Schuster pel seu escàs talent com a futbolista.
L’Enric té uns ulls petits i clars que quasi sempre cobreix amb unes ulleres de sol. Li donen un aire de perill molt necessari donada la resta del seus atributs que, enlloc d’inquietar, fan riure. Parlen sobre la possible incorporació del Schuster al negoci. El noi diu que no vol heretar el camió del seu pare, transportista, i com que es mareja com una sopa tampoc serveix per sortir a la mar amb el seu sogre i els seus cunyats. I mira que a ell, això de pescar, el faria molt feliç. Fins al punt que, davant de desconeguts, es presenta com a Ricard Torres, pescador. El cert és que treballa reposant els queviures d’un supermercat i totes les anècdotes de mar que explica les ha sentides a casa de la Rita, la seva nòvia.
La figura de l’Enric Primat mai passa desapercebuda entre els vilanovins. De vegades, a mitja tarda, passeja pel centre com si fos el príncep de la ciutat, repartint arreveures i comestàs a tort i a dret, per bé que el seu horari normal no contempla sortir de casa abans de les vuit del vespre. Viu al carrer de St. Gervasi, a cinc minuts de la plaça de la Vila, en un despatx que ha habilitat com a dormitori. És per aquest motiu que les visites a clients acostuma a fer-les en una terrassa a la mateixa plaça, o a la Rambla, en algun dels pocs bars que ha sobreviscut a l’especulació immobiliària que farceix aquests entorns de franquícies de roba i caixes de pensions. Allà hi passa les hores fins que el fan fora, bebent o, tal com diu ell, investigant. En un d’aquests locals cèntrics ha conegut el Schuster.
Ara li explica el cas en el que està immers, d’un noi que, d’un dia per l’altre, ha passat de ser un estudiant excel·lent a suspendre totes les assignatures. Si el Schuster hi està d’acord, li aniria molt bé un ajudant que en fes el seguiment. Uns quants coloms es miren l’escena: l’Enric que amb prou feines pot encabir la seva massa corpòria al banc, i el Schuster, arraconat en una punta, fent que sí amb el cap, pensant que, fet i fet, no cal que deixi la feina del supermercat per donar-li un cop de mà. Quan el Sol comença a obirar-se rere l’església de Sant Antoni, s’acomiaden amb una encaixada de mans. El Schuster agafa la bici i se’n va Rambla avall, i el detectiu farà el mateix, xino-xano, content pel fitxatge. Gira a l’alçada de Francesc Macià i s’endinsa cap al mercat, cap al bar del mercat, acabat d’obrir, per pendre’s una copa d’anís que tanqui la jornada d’avui. Demà serà, per fi, un dia de feina, i té ganes de foguejar el jove en les dificultats de l’ofici. Puja les escales, es deixa caure al catre i s’adorm poc més tard. El vell detectiu no sospita gens que el cas es complicarà fins al punt de jugar-s’hi el coll.

Advertisements