Etiquetes

, , ,

Per si algú no n’està al cas, ho resumeixo: Gabriel Ferrater, als vint-i-pocs anys, enuncià que no volia passar dels cinquanta per no fer pudor de vell. Més que la promesa, el que sobtà fóu que, al contrari de molts altres propòsits juvenils, el va complir. A partir d’aleshores, el mite s’engrandeix. Ramon Barnils, en un article escrit al cap d’un temps de la mort de Ferrater, explicava que un grup de teatre va fer una obra en memòria del poeta en la qual repartien bosses de la brossa, del mateix model que la utilitzada per Ferrater, perquè el públic en un moment de l’espectacle se la lligués al cap igual que ho va fer el reusenc. Una anècdota pintoresca que capta el to i la mesura de l’època i que exemplifica el vodevil barceloní dels anys setantes.

El mite de Ferrater no és aliè a la puixant contracultura, fixada com a cim pels voltants de maig del 68. La jovenalla nascuda als anys cinquanta s’emmirallava en el moviment pseudorevolucionari francès i n’extreia les seves pròpies conclusions, immersa com estava en un règim dictatorial. Part de l’imaginari anti-franquista que ens han llegat prové d’aquí. Gabriel Ferrater, nascut al vint-i-dos, era una mena de germà gran, per edat i per ascendència, dels emuladors catalans de la primavera parisenca. En una universitat ocupada per dinosaures, curulla de pols, la figura de Ferrater sobresortia de forma natural: els texans, l’afició a la beguda, el tracte fraternal i els vastos coneixements de tota mena (lingüística, matemàtica, poesia, pintura), el convertien en un rara avis de l’acadèmia.

En un article titulat “Ferrater al desnudo”, Xavier Bru de Sala, lamentant-se que la seva generació i l’anterior haguessin caigut en la trampa d’exalçar a Gabriel Ferrater, es pregunta: “¿Cómo consiguió engañarnos a casi todos y situarse en el parnaso de la poesía catalana, cerca de la cima?”. Potser sí, que la mida dels seus poemes s’ha exagerat. Sigui com sigui, estaríem ben sonats si no ens dediquéssim a alimentar el mite. Ferrater era un intel·lectual capaç de traduir a Kafka i a Brecht, de dominar desenes d’idiomes, de dissertar sobre ciències exactes i de fer de crític per les millors editorials europees. Fins que sigui més fàcil qu’ens arribin els noms de Paulo Coelho, Fernando Alonso i Josep Cuní qu’els de Joan Sales, Irene Polo o Gabriel Ferrater, la suposada exageració del seu talent serà una martingala.

La mort de Ferrater forma part de la seva vida i de la manera com l’entenia. Separar-la i fer-ne un mer espectacle, com els de la gauche divine, o fer-ne un escut per aigualir-ne la importància, com fa Bru de Sala, són dues trampes igual de miserables. La seva mort és una forma d’expressió sincera, heroica i misteriosa. La clau de volta del seu suïcidi no es troba al fons d’una ampolla de ginebra, ni en els antecedents familiars. Es tracta d’un compromís inèdit amb sí mateix. La temptació de preveure els seus passos en els anys convulsos que van seguir la mort de Franco, ens serveix per extreure’n exactament el valor de Ferrater: entre la resignació, les renúncies i la marginalitat, el mite de Ferrater es manté incòlume.

Advertisements