Etiquetes

, , , ,

Sóc un expert renegaire. Intento ser més afable, però la tendència a cagar-me en qualsevol nosa qu’em surt al pas és innata. Em consola pensar qu’el renec és la forma primària de la crítica, i la frase de Freud, segons la qual el primer acte de civilització el va fer aquell que, enlloc de tirar-li una pedra al cap, va insultar el seu enemic. És així, he evitat la discussió amb un cambrer impertinent o amb un veí maleducat mossegant-me la llengua i balbucejant un renec entre dents. Caldria veure si és una mostra de covardia o d’intel·ligència, però el fet és que un bon mecagundena allibera els nervis i ens torna a lloc.

En una assignatura sobre el Renaixement, el professor ens explicava que, tot i que certes obres feien befa de cures i de cortesans, en el fons la intenció era de fer riure el personal. Soscavar les institucions de l’església o de la monarquia eren lluny del que pretenia l’autor. Exactament el que fan Polònia i Crackòvia, per posar uns exemples. Si dèiem qu’el renec és una mena de crítica, la conyeta és un massatge al poder. Enlloc de fiscalitzar-lo, el perpetua. Hipòcritament, treuen rèdit de les misèries dels polítics -i dels esportistes- sense que hi hagi res més enllà d’un gag.

La conyeta ha fet mal, s’ha instaurat com un axioma i no té res a veure ni amb la ironia ni amb la rebentada, els gèneres humorístics típics d’aquestes latituds. El renec va lligat al sentit de l’humor, ja que compleix la seva primera regla: riure’s d’un mateix. En canvi, la conyeta de Toni Soler i companyia és l’exercici contrari a riure’s d’un mateix. Sempre porten la rialleta enganxada a la cara, com els capitostos mundials quan surten d’una cimera. De què riu aquesta gent? A mi em sembla qu’es foten de nosaltres. La mare qu’els va parir.

Advertisements