Etiquetes

, , , , ,

A diferència d’aquells versos d’Ausias March, el delit de molts passa per imaginar el futur. Tota ideologia, de fet, és una projecció del futur en el nostre present, i moltes de les fites aconseguides per la humanitat tenen en comú una mena de premonició del que se suposa que ha de ser una societat justa, ideal. D’altres, tot s’ha de dir, són un escut contra les barrabassades que s’han comès en el passat.

Sigui com sigui, el nombre de pel·lícules i novel·les que pensen el futur ha incrementat. Les històries actuals juguen a esbrinar com finirà la humanitat (epidèmies, glaçades, invasions), més que a ventilar el present, que era el propòsit de 1984, Blade Runner o Fahrenheit 451, clàssics del gènere. La pregunta d’abans era: podem evitar matar-nos els uns als altres? I la d’ara és: com ens matarem? Vet aquí com un gènere menor, la narració apocalíptica, dóna el to d’una època, igual com el donen els folletons d’auto-ajuda i la cuina de laboratori.

Sembla una bajanada, però pensar el futur és construir-lo. La fi de les ideologies és un bluf que amaga un fatalisme explícit en les grans produccions de Hollywood, de la mateixa manera que l’èpica dels super-herois fa evident la buidor del relat polític hegemònic. La literatura, el cinema i la televisió són bancs de proves, el mirall anticipatori d’un futur que pot ser brut o net. Net com un magatzem nuclear o com un carrer sense vianants; brut com una ciutat revolta o com un dormitori després de fer-hi l’amor.

Advertisements