Etiquetes

, , ,

Estimem alguna cosa quan estem disposats a deixar-hi la pell per defensar-la. Ens ho recorda Jaume Bonet, jubilat mallorquí en vaga de fam, i ens ho podrien recordar moltes persones més si no fos perquè els canals de comunicació estan bloquejats. De les moltes raons que fan del món un lloc injust i millorable, Jaume Bonet n’ha escollit una: la violació dels drets lingüístics de la seva comunitat. Ningú diu que sigui la causa més important, ni la més inajornable. En tot cas, és lògic que sigui ell i no un finlandès qui lluiti pel mallorquí, que li sembla un motiu suficient per jugar-se la vida.

Entre l’individualisme egocèntric i el comunitarisme utòpic hi ha espai per decisions personals qu’ens afecten a tots. El gest de Jaume Bonet s’emmarca en la lluita que abans i després han dut a terme moltíssimes persones. Qui s’atreveix a titllar-lo d’exagerat? Exagerada és la quantitat de temps que tenen als mitjans certs tertulians de guàrdia que són incapaços d’entendre aquesta vaga de fam perquè el millor que poden fer per preservar una llengua és tancar la boca. Increïble, que hores d’ara encara haguem d’explicar que la mentalitat etnocida de l’estat té com a objectiu aniquilar les llengües minoritzades i que aquesta mentalitat es basa en els supòsits que hi ha una llengua comuna i que aprendre el català, el gallec o l’euskera és inútil -dos supòsits que no s’aguanten per enlloc.

El problema és que no podem presentar un recurs a un tribunal, ni anar a l’escola, ni moure’ns per l’aeroport sense que ens facin veure que som inferiors. Fins que això no es resolgui, és molt cínic afirmar que el bilingüisme és un guany, que tothom ha de tenir dret a escollir la llengua vehicular dels seus fills o que ens gastem massa diners en subvencions culturals. Més que cínic, pervers. I mentrestant, l’home va perdent quilos.

Advertisements