Etiquetes

, , , ,

Com Picasso, jo també vaig tenir la meva etapa barcelonina. Enlloc de pintar, bàsicament fumava, llegia i mirava pel·lícules. Les nostres columnes, la de D. i la meva, es ressentien de les falles en l’estructura del sofà, asseguts en el qual passàvem gran part de les tardes. La construcció d’una amistat és alegre, despreocupada. El seu manteniment és delicat i costós. Vam fer un pacte: si ell es convertia en director de cinema, faria una pel·lícula adaptada d’algun text meu. Si jo em feia escriptor, li cediria els drets per dirigir una pel·lícula basada en algun dels meus llibres.

Una de les pel·lícules que D. em va fer veure, per primera vegada, va ser “The Godfather”: les bales encara em persegueixen.

Tot això ve a tomb perquè li dec una disculpa a D. Com a mínim, n’hi dec una. Va ser fa bastants mesos, a l’entorn d’una taula, envoltats de fum (es nota que parlo del passat perquè ara ja no es pot anar a beure alcohol envoltat de fum, cosa que els nostres fills no crec que ens perdonin). A cavall d’uns gots de whiskey estadunidenc, bourbon pels amics, vaig malparlar públicament d’Al Pacino. Vaig fer la comparació de rigor amb De Niro i vaig dir-ne quatre penjaments davant les protestes i la consegüent indignació de D. Tampoc sé perquè ho vaig dir, potser per portar-li la contrària, qui sap.

Al cap d’unes setmanes, una nit ensopida, vaig recordar l’incident. Diuen que recordem allò que no voldríem; en el meu cas, ferm partidari de la desmemòria, és exacte. La mateixa nit vaig pescar de casualitat una pel·lícula, “The insider”, protagonitzada per Russell Crowe i Al Pacino. El personatge de Crowe, un ex-directiu d’una empresa tabacalera, està al corrent de certa informació privilegiada que concerneix la salut dels fumadors. Les seves opcions són o bé fer-ho públic, infringint el secret de confidencialitat i posant en perill la seguretat de la seva família, o bé seguir carregant el pes del secret en solitari.

El dilema és conegut: fer allò que creus que has de fer o empassar-te el gripau. La tensió narrativa es basa en els perills que acompanyen el protagonista, que incrementen a mesura que s’acosta l’hora d’esbombar-ho. El contrapunt de la història l’aporta el personatge que interpreta Al Pacino, un periodista nord-americà típic, arrogant, individualista i orgullós del tracte que dóna a les seves fonts. A ell també se li presenta un dilema, de caràcter diferent. Mentre que un s’hi juga la integritat i l’estabilitat familiar, l’altre ha de decidir sobre l’ètica del seu ofici. “The insider” explica sense focs artificials allò que és tan difícil d’explicar: davant dels teus fantasmes, estàs sol. La família, els amics i els enemics et poden donar consells i suport, i poden amenaçar-te, però la decisió et pertany a tu.

Llavors vaig decidir escriure una disculpa a D. Vaig recordar aquella escena de “The Godfather” en què el fill petit, Michael, aliè als negocis de la família, fa guàrdia a l’hospital després que hagin disparat el seu pare. Michael, interpretat per Al Pacino, tem que s’estigui preparant un nou atac. L’hospital ha quedat desert, ni metges ni infermeres, i el seu pare dorm en una habitació sense vigilància policial. Inquiet, Michael canvia d’habitació el llit del seu pare i agafa un xitxarel·lo que volta per allà. Es col·loquen a l’entrada, s’alcen els colls de la camisa i s’encenen una cigarreta per semblar més perillosos. El noi que l’acompanya està cagat de por. Michael li dóna foc i es mira la seva pròpia mà, i veu que no li tremola gens. És el moment just en què s’adona del seu destí com a padrí de la màfia. En fi, Al Pacino és un actor boníssim.

Advertisements